Museu de Montserrat: Daniel Enkaoua, aproximació a la condició humana

En la pràctica del mirar no només identifiquem, sinó que afegim una forta transformació segons les nostres experiències. L’estat fugaç és el fil conductor de l’obra pictòrica de l’artista francoisraelià –establert a Barcelona des de la darrera dècada– Daniel Enkaoua (Meaux, França,1962), que se centra en aquest fluir de l’home actual, empès per una societat mancada dels valors fonamentals. Un artista difícil de classificar i en què també és difícil comprendre, a primer cop d’ull, el missatge que amaga. És per això que la seva obra requereix una mirada atenta i pausada, analítica i profunda per desentrellar les interrogants històries que ens relata sense cap final determinat, sinó obert al que l’espectador identifiqui. Immergeix el receptor en un món de canviant realitat, en un temps i un espai de mutació constants. Aquesta lluita de l’artista contra la realitat estable i immutable atorga tota la força a l’absència, al no-res, per identificar-se amb la percepció efímera i passatgera. La seva obra es caracteritza per la representació de personatges enigmàtics, figures anònimes que es planten davant l’espectador. Són éssers solitaris, descontextualitzats del seu entorn habitual, immersos en escenaris ambigus i insòlits que, en descobrir-los, l’espectador sent desconcert i torbació. Escenes a tothora banyades de misteri que, a voltes, es converteixen en malenconioses i tristes, com si la solitud i l’aïllament del protagonista quedessin en mans del receptor. El que vol l’artista és acostar-se a la condició humana, als temors, pors, incerteses i desequilibris de l’ésser humà abandonat a les mans d’un destí incert. Per això, els seus personatges esdevenen universals, o sia tothom s’identifica d’una o altra manera amb aquests homes i dones que ens transmeten les seves inquietuds més vitals i introspectives. Són personatges desconeguts, però alhora familiars en encarnar les misèries a les quals tots estem sotmesos. Es decanta cap a una pintura atmosfèrica i de clima que juga subtilment amb les transparències: cossos i rostres molt insinuats es van dibuixant tímidament, guanyant cada vegada més en intensitat, evidència i claredat. Altres temàtiques recurrents en la seva obra són les de les natures mortes, motius que també tracta d’una manera límit, talment com si fossin aparicions. Comissariada per Àlex Susanna i sota el títol de La muntanya humana, Daniel Enkaoua presenta una exposició (fins al 2 d’octubre) d’unes mutacions muntanya-cos tractades quasi com a formacions rocoses que ens evoquen paisatges de serralades. Un món que apareix i desapareix, sorgeix i s’amaga, es revela i es vela contínuament. La presència i l’absència són la cara i la creu d’una mateixa moneda vital, aquella dualitat que neix i mor amb l’home i a la qual estem sotmesos tota la nostra vida. Per això, els quadres de Daniel Enkaoua són com miralls als quals ens podem reflectir i en els quals, irremissiblement, trobarem aquests dos pols oposats que conviuen dins nostre i amb els quals mantenim a tothora batalles i duels. Un llenguatge singular curull de silencis habitats, de somieigs recordats, d’experiències viscudes en la imaginació. A la imatge, Daniel Enkaoua. Natan i Sarah en rouge. Museu de Montserrat.