ACVic canta la cultura de la vida

Del 24 de gener al 25 d'abril de 2020, i a cura d'Assumpta Bassas, l'ACVic acull l'exposició En el nom de la mare, en el nom de la terra.  En el nom de la mare, en el nom de la terra és una exposició que convida a gaudir de set propostes que canten la cultura de la vida, demostrant la capacitat que té la pràctica artística de crear un simbòlic que ens orienta en aquests temps confosos. La mostra reuneix obra de set artistes contemporànies de diferents generacions i llocs geogràfics (Isabel Banal, Raquel Friera, Lucía Loren, Olga Olivera Tabeni, Irene Pérez, Carme Sanglas i Eulàlia Valldosera), i vol ser un pròleg del que podria ser una mostra més àmplia dedicada a posar en relleu la saviesa cultivada en les experiències de vida i en les produccions culturals de moltes dones del present i del passat. En aquest pròleg aplego pràctiques artístiques en llenguatges diversos (pintura, instal·lació, vídeo, escultura, objectes, publicacions, etc.) que han nascut fruit dels aprenentatges de vida que les artistes han fet en dos àmbits de vida ben concrets. D’una banda, l’aprenentatge resultant d’una relació de confiança amb la naturalesa, concebuda com a mestra d’un ordre de relacions holístiques i nodridora de coneixement corporal i espiritual (Isabel Banal, Lucía Loren, Carme Sanglas, Eulàlia Valldosera). Deslliurar la natura d’una mirada que la cosifica i la destrueix és també alliberar-nos de la mirada que ens destrueix com a dones i obrir camí a recuperar i regenerar una comprensió de la meravellosa força vital que ens vincula amb ella. D’altra banda, l’aprenentatge que les artistes que són mares han descobert en les experiències concretes de la maternitat; una maternitat entesa en la seva dura, diversa i complexa realitat, sense idealitzacions, però des de la radical i clara certesa que “maternar” no és un conjunt de tasques a repartir, sinó una gran possibilitat per tenir cura de la vida, una lliçó magistral que s’adreça universalment a totes i tots. No es tracta d’una exposició d’ecofeminisme ni d’una exposició “sobre” la maternitat. No ens interessen les etiquetes que classifiquen temàtiques estereotipades, sinó les paraules en llengua materna que desborden els codis del llenguatge falocèntric, és a dir, que ens classifiquen i aïllen des d’un coneixement pretesament objectiu. El feminisme en l’art no és només una pràctica transgressora o reactiva, sinó la possibilitat de reconnectar amb la veu pròpia i cantar amb subtilesa però sense embuts, en una polifonia de veus amb totes aquelles que han parlat o escrit - des de les seves visions, intuïcions i raonaments- del respecte i amor al misteri de la vida en elles i en la natura. Tot això configura una cultura de la vida que necessita recrear-se i reactivar-se en cada cos i en cada relació humana. Tot i que no és propietat de les dones, la cultura de la vida ha estat custodiada, representada, viscuda i tramesa de maneres diverses per moltes d’elles. En aquest sentit, honorar la memòria d’aquelles que ho han fet, escoltar i dialogar amb una genealogia femenina de la creació ens pot orientar en el treball polític. El pensament i la mirada creadora formen un teixit, fet dia a dia, responsable de que, malgrat la violència patriarcal-capitalista, puguem mantenir una consciència del bé comú i la força necessària per a insistir tossudament en què som aquí per tenir cura de la vida i fer art i polítiques que l’honoren.