Precarietat

És una de les paraules més usades per tots els productors culturals. Apareix en moltes converses, en taules rodones i ponències: la precarietat del sector, la precarietat dels productors culturals, la vida en precarietat... Precarietat són moltes coses. Per exemple, manca d’expectatives: aquest no saber què passarà l’any que ve o el mes que ve o la setmana que ve, com una consciència que la continuïtat laboral és una quimera. O viure de la il·lusió, d’allò que es treballa per fer currículum en noves i sofisticades formes, i com això et portarà a l’altre i l’altre a allò. Per molt ben travat que estigués el sistema artístic (sense anar més lluny, amb un autèntic centre d’art contemporani) i per molt que hi haguessin programacions àmplies i obertes, ningú es creurà que es pugui viure de fer una exposició cada dos o tres anys. Sí, efectivament, cal continuar defensant, vigilant i insistint en les bones pràctiques, en les condicions legítimes i honestes de treball; però la precarietat és una cosa molt més arrelada: és aquesta falta d’expectatives, però també els tripijocs, una mica d’aquí i una mica d’allà, o viure d’ingressos aliens a aquells als quals hauria de correspondre un treball suposadament avalat. Invariablement, en cada legislatura es plantegen llibres blancs de l’art i la cultura, plans estratègics, anàlisi del sistema de les arts i es dissenyen futures polítiques per a la seva implementació creant xarxes, en el millor dels casos, o inventant esdeveniments, en els més desafortunats. Per aquests plans desfilen pressupostos, estructures de producció-exposició en què entren centres, tallers, sales de projectes, agents articuladors, museus i descentralització de nuclis diversos (el territori), fires... fins i tot, de vegades, tímidament, hi ha programes d’educació i difusió de la cultura. I al centre sempre hi ha el creador, però aquest creador viu en precari. Al marge dels nombrosos plans que ha vist, en els quals ha participat, ha patit i fins i tot ha col·laborat en la seva creació, si alguna cosa no ha variat entre canvis de governs és la seva precarietat. Així que: i si per una vegada l’administració es plantegés com solucionar la precarietat dels productors culturals? Encara que sigui amb un model com aquell holandès, en el qual es pagava pel simple fet de ser artista. D’acord!, diuen que no va funcionar, que s’hi van apuntar panxacontents (un argument amb cert tuf neocon) i que l’art era dolent (una mica formalista, l’argument aquest); però, fins que no es veiés que no funciona, almenys quedaria més o menys solucionada aquesta precarietat; l’administració governant podria plantejar d’una manera seriosa com solucionar políticament la precarietat i a la taula compartida de planificació ningú estaria en precari. Val la pena recordar que, més enllà d’estructures, sense nosaltres no hi ha cultura? A la imatge, Àlex Palacín. Objectes específics. Materials trobats. Finalista de la XX Biennal d’Art Contemporani Català.El món de la cultura i dels creadors necessita més ajuda.