Fontserè, un creador a l'exili

La Guerra Civil espanyola no només destrossà vides humanes, famílies, ideologies progressistes i esperança en el futur, sinó que també trencà la trajectòria d’artistes plàstics joves als quals la guerra obligà a un exili forçós i a diversificar les energies per superar el dia a dia de la supervivència, en la fugida i en els anys d’exili. Ara que es compleix el centenari del seu naixement, es fa avinent considerar el llegat de Carles Fontserè i Carrió (Barcelona, 1916 – Girona, 2007). Ha estat un exemple de creador visual, un dels que millor han gestionat el fet de ser testimonis vivents d’un moment històric irrepetible, carregat d’il·lusió i esperança, però també de frustració i patiment. La seva trajectòria, unida inicialment als artistes republicans que fugiren cap a França, internats per més o menys temps en camps de concentració i que formaren part del grup parisenc, tombà cap a Mèxic i Nova York per retornar a Catalunya a principis dels anys setanta. Casos semblants i propers a Fontserè són els de Josep Bartolí, Antoni Clavé, Manuel Paredes o Joan Junyer. Formen part del que es coneix com a generació perduda. Tant Clavé com Fontserè començaren com a dibuixants, cartellistes i il·lustradors, però també es guanyaren la vida amb la pintura, l’escenografia i, en el cas de Fontserè, el vessant fotogràfic el diferencia dels altres companys en exili. Com a dibuixant publicitari treballà per als magatzems Bowner & Bo i destaquen els cartells cinematogràfics per a United Artists i Universal Films. Fontserè, malgrat pertànyer a una família de filiació carlista, acabà abraçant el pensament llibertari a les portes de la Guerra Civil i destacà de molt jove com a cartellista per a la CNT, la FAI i el POUM. El seu cartell d’un milicià alçant la falç enlaire amb la paraula “Llibertat!” és una icona que pot ser interpretada com un segador de la revolta, una icona per posar al costat del pagès de Miró amb el puny enlaire d’Aidez l’Espagne! El jove Fontserè és acollit per Helios Gómez al Sindicat de Dibuixants Professionals de Barcelona, fundat el 1936, on arrela l’exemple de la Revolució Russa amb el primer taller col·lectiu de propaganda: pintura de trens i cartells monumentals, i és cridat per Jaume Miravitlles al Comissariat de Propaganda de la Generalitat. Els cartells de Fontserè encarnen la imatge heroica de la revolució que inflama els ànims del proletariat internacional i criden l’atenció d’escriptors trotskistes com ara George Orwell. Només amb aquesta aportació gràfica, Fontserè ja hauria passat a la història d’aquest país. Però fugí a exili per la Vajol cap a França amb Jaume Miravitlles, Lluís Companys i altres consellers de la Generalitat. Internat al camp d’Haras, a Perpinyà, acabà a París, on dissenyà decorats i vestits per al teatre i alhora es dedicà a la il·lustració. Però el nou continent americà l’esperava per descobrir la fotografia, primer a Oaxaca, Mèxic i, finalment, a Nova York, on s’instal·là el 1949 i on viurà durant vint anys. Entre el 1960 i el 1973, amb la seva Rollei, retratà París, Londres, Roma, San Francisco i Ciutat de Mèxic, i va deixar un llegat de 42.000 fotografies. Les fotografies de Mèxic realitzades entre el 1966 i el 1967 potser siguin les que mostren el seu vessant més humà, la visió d’una societat en evolució, entre la tradició indígena i la petjada d’Occident. La relació amb l’escriptor Juan Rulfo avala aquesta passió per l’antropologia de context mexicà, i l’amistat amb l’actor Mario Moreno, Cantinflas, el du a dissenyar els vestits i l’escenografia de la revista musical Bonjour México. En el seu retorn a Catalunya serà reconegut com a cartellista i fotògraf, lluitarà per la restitució de la memòria història i pel retorn dels papers de Salamanca. En les seves memòries retreu al franquisme l’exposició d’art abstracte que el comissari González Robles exposà al MOMA el 1960 amb la plana major de l’informalisme espanyol, com a signe d’obertura del règim, sense tenir en compte els pintors que, acabada la Guerra Civil, obriren les portes de l’avantguarda amb una efervescència d’activitats al París de la postguerra: “L’exposició franquista al MOMA fou la sacra confirmació de l’art d’avantguarda espanyol en el ritual del capitalisme nord-americà, terrorista i promotor de guerres arreu del món. Cal dir, en desgreuge d’aquells artistes, que, des del final de la dècada dels 50, Franco ja no matava pel sol fet de no combregar amb el seu Movimiento Nacional, o haver participat a la guerra civil. L’exili ja no era peremptori.” A la imatge, Carles Fontserè (Foto Pere Duran).