"Ab Intra" de Quico Estivill al Museu de la Vida Rural

Fins al 9 d’octubre, la Sala Maria Font del Museu de la Vida Rural de l’Espluga de Francolí mostra Ab Intra, una adaptació de la proposta expositiva amb què l’artista Quico Estivill va guanyar la vuitena edició de la biennal d’art de Girona convocada per la Casa de Cultura de la Diputació de Girona. L’exploració de coves i avencs portada a terme amb finalitats científiques (l’estudi del carst o dels espais buits que l’erosió de la roca calcària o dolomítica ha generat al llarg de milers d’anys) o, fins i tot, amb motivacions esportives (esmunyir-se per rasclers amb l’únic objectiu d’arribar allà on ningú ho ha fet abans) esdevé, gràcies al gest arquetípic i transfigurador de Quico Estivill, una poderosa metàfora del fet creatiu, dels seus orígens, però també, i de manera molt especial, de les seves limitacions. Ab Intra, de fet, és un trajecte iniciàtic realitzat a les Coves de la Font Major de l’Espluga del Francolí, a Tarragona, d’on és originari Estivill, que pretén desembocar en una “reflexió sobre el procés creatiu a través d’una metàfora visual basada en la contraposició entre la tenebra i la llum”. O, potser millor: es tracta d’un projecte que denuncia aquelles formes de violència tan contemporànies que, segons Baudrillard, estarien íntimament vinculades “a la transparència, a la visibilitat total, a la desaparició de qualsevol secret”. Ni més ni menys: “Avui dia –explica l’autor de Cultura y simulacro– aquesta violència adopta la forma del virtual; és a dir, treballa per establir un món alliberat de qualsevol ordre natural, ja sigui el del cos, el del sexe, el del naixement i el de la mort.” Justament per això –la necessitat d’incorporar-se a l’obra, de ser obra– en tots els treballs d’Estivill conflueixen l’experiència individual o l’accident biogràfic (el self) amb la reflexió abstracta que, a més, arrela en una tradició genuïnament occidental. L’exposició Ab Intra, novament, resulta paradigmàtica: per una banda, hi ha el record personal de l’artista expressat a través de la relació amb el paisatge de la infància; per l’altra, hi ha la reflexió a l’entorn de la memòria compartida d’un col·lectiu, els dels tèrmits/artistes/humans que caminen a les palpentes com els cecs de Maeterlinck. El símil teatral no és gratuït: la seva vinculació com a escenògraf amb el món del teatre més experimental (iniciada amb el TEI de Sant Marçal), la ininterrompuda activitat pictòrica (entenent la pintura com un fet comunicatiu molt divers), o la darrera utilització d’estratègies properes a la instal·lació, s’ha de llegir, tot plegat, en funció d’unes necessitats expressives que responen a una veu fidel al seu sentit profund (en el cas que ens ocupa, fins i tot subterrani). De manera anàloga, no ha d’estranyar-nos, com dèiem, que Ab Intra ens parli d’un doble viatge: en primer lloc, es tractaria d’un descens a les profunditats cavernoses del jo creatiu, just al lloc on la fascinació enfront de regions ignotes es converteix en detonant; i, en segon lloc, l’artista realitzaria el seu particular periple de retorn a la terra natal portant a terme una sèrie d’accions artístiques que podem inscriure, salvant les distàncies, en aquesta tradició occidental basada en l’estreta relació existent entre el viatge real i la construcció simbòlica de la identitat mitjançant la restitució dels lligams genealògics. A la imatge, Quico Estivill. Darrere la càmera. Muntatge de col·lodions i llums de carbur.