Juana Francés: l’informalisme també era dona, a la galeria Mayoral

La galeria Mayoral presenta Juana Francés: l’informalisme també era dona, la primera exposició monogrà- fica a Barcelona sobre l’artista alacantina (1924-1990). Comissariada per Tomàs Llorens, la mostra es centra en la seva etapa informalista i presenta una selecció de 14 peces procedents de diversos museus i col·leccions privades que posen de relleu la gran intensitat i llibertat creativa de la que va ser l’única dona membre del grup fundador de El Paso.

Ser dona artista ha estat –i encara és– una difi- cultat afegida en el reconeixement de la vàlua artística, però aquesta dificultat va ser encara més agreujada en la societat patriarcal i de poder repressiu de l’Espanya de la dictadura franquista. Va ser en aquell context que, cap a mitjans dels anys cinquanta, Juana Francés s’endinsà en una pintu- ra abstracta, gestual i matèrica. Aquest gir, com observa el comissari al seu text pel catàleg de la mostra, coincideix temporalment amb el que re- alitzaren també d’altres pintors del moment i, de manera similar a tots ells, és deguda, en bona mesura, al coneixement que a partir d’aquesta dèca- da van poder tenir els artistes espanyols dels nous corrents artístics que s’estaven desenvolupant en l’àmbit internacional: l’informalisme europeu i l’expressionisme nord-americà.

L’artista va consolidar la seva etapa informalista entre 1957 i 1962. En les obres d’aquest període, conjuga la sorra i els pigments amb d’altres mate- rials per tal d’obtenir textures denses que donen una certa tridimensionalitat al quadre. El volum subtil es veu emfatitzat per la lluminositat sorgi- da de la superposició de taques de color en una paleta austera i pels tons daurats de la sorra, que tan bé s’observa a les dues Sense títol (1959) delMuseu d’Art Contemporani d’Alacant (MACA). Les composicions són lliures i dinàmiques, amb traços enèrgics, impulsius, a mig camí entre el grafisme de Franz Kline i el tachisme de Hans Hartung, dues de les seves principals fonts d’inspiració. Així ho veiem als grattage en negre de Como ti- erra, no 51 (Com terra, núm. 51) (1959-1960) o les pinzellades gruixudes del mateix color que predo- minen a Algaiat (1960). La pròpia Francés explica- va que per a realitzar aquestes peces tan expressi- ves «Regularment emprava pinzells gruixuts; les impressions les realitzava amb espàtules de grans mides. També feia servir el regat gestual, principalment per moure sorres; això consistia a llançar aigua, amb color o sense, per damunt de les tex- tures. De vegades sembrava les sorres sobre la base de cola acrílica, que posteriorment modificava amb el pinzell, produint ritmes amb les pinzellades.»

L’informalisme matèric de Juana Francés, obser- va Tomàs Llorens, presentava una «puresa i una radicalitat que no van deixar de ser advertides per la crítica de l’època. I és que el rebuig a tota referència icònica i la concentració en la tactilitat més extrema converteixen els quadres [...] que presentem en aquesta exposició, en presències ra- dicalment inefables. Presències que continuen in- terpel·lant-nos avui, a pesar que ha transcorregut més de mig segle des de la seva realització.» Tomàs Llorens Serra (Almassora, Castelló, 1936) és historiador de l’art i crític d’art espanyol. Llicenciat en Dret i en Filosofia i Lletres, fou director de l’IVAM - Institut Valencià d’Art Modern, director del Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía (MNCARS) i conservador en cap del Museo Nacional Thyssen-Bornemisza, de 1991 a 2005. Autor de nombrosos articles i assaigs sobre la crítica d’art, història de l’art del segle XX, arquitectura o semiòtica, ha comissariat algunes de les millors exposicions que s’han pogut veure a Espanya al segle XX i XXI. Va ser guardonat amb la Medalla d’Or al Mèrit en les Belles Arts el 2007.

I és que, a més de ser un dels membres originals del grup El Paso i signar-ne el seu manifest fundacional de 1957 –tot i que se’n desvincularia aquell mateix any–, Francés va comptar amb reconeixement a nivell espanyol i a l’estranger. En l’àmbit internaci- onal, cal remarcar la seva participació en diferents edicions de la Biennal de Venècia (1954, 1960 i 1964), en la mostra «Before Picasso; After Miró» del Solomon R. Guggenheim Museum de Nova York de 1960, i en la «Modern Spanish Painting» celebrada a la Tate Gallery, de Londres, l’any 1962. Així doncs, com conclouen Carles Guerra i Agustín Pérez Rubio a la conversa realitzada amb mo- tiu d’aquesta exposició i recollida al catàleg, ens trobem davant d’una creadora que va ser capaç d’apropiar-se d’una pràctica tradicionalment as- sociada a la masculinitat per a reivindicar-se com artista i situar-se al mateix nivell que els homòlegs home de la seva generació, entre els que es troben Manolo Millares, Antonio Saura, Antoni Tàpies o Eduardo Chillida, les obres dels quals s’han pogut veure també a Mayoral en les exposicions celebra- des en els darrers anys. A la imatge, obra de Juana Francés (detall).