Deu anys del "Museu dels altres"

Fins a les darreries del segle XX, l’únic gran museu del món que havia fet entrar les arts d’Àfrica, d’Oceania o l’art precolombí a les col·leccions generals al costat de les arts occidentals era el Metropolitan Museum of Art de Nova York. A França, els darrers anys del segle van veure un debat sonor i públic al voltant d’aquestes col·leccions no europees: havien d’entrar al Louvre? Què calia fer amb el Museu de l’home? Com calia enfocar el contingut del vell museu colonial de l’exposició del 1931 que encara es visitava al bosc de Vincennes? Eren anys de debat sobre aquestes qüestions i a Bèlgica també s’alçaven veus per afrontar amb criticisme i modernitat el vell, bé que molt ric, museu colonial de l’antic Congo belga de Tervuren, a la perifèria de Brussel·les. Els presidents francesos del segle XX s’han caracteritzat per voler passar a la història fent museus: Pompidou amb Beaubourg, Giscard amb Orsay i La Vilette, Mitterrand amb el gran Louvre i la Biblioteca Nacional. Què li quedava, doncs, a Chirac? La primera idea va ser la de fer entrar “l’art negre” al Louvre, una idea que el cèlebre marxant Paul Guillaume havia defensat molt abans. Chirac ho va intentar. Però el 1996 es prenia la decisió de fer un nou museu. Deu anys més tard, l’arquitectura de Jean Nouvel, que havia fet el Museu del món àrab i la Fundació Cartier, va ser considerada pels seus detractors un “exotisme al servei de l’etnologia”. Decoratiu, teatral, amb uns jardins planetaris de Gilles Clément, però molt integrat en el seu rol, el museu va ser rebut prou bé en el seu entorn pel que fa a l’arquitectura i va marcar el futur de l’art extraeuropeu projectant-lo definitivament en el mercat de l’art. Aleshores, tothom deia la seva en els debats d’aquells anys sobre el nom amb què calia qualificar unes formes artístiques llunyanes que per a molts només eren artesanals i etnogràfiques, per no dir folklòriques. Ja s’havia oblidat la gran exposició del 1984 al MOMA de Nova York, històrica per l’impacte que va tenir, amb el títol Primitivism in 20th Century Art en què es valorava tot el que l’art de fora d’Europa havia donat a la creativitat occidental del segle XX. Però el terme d’art primitiu ja no convenia deu anys després. De què es parlava? D’art o d’etnologia? Com calia anomenar aquestes produccions? Primitiu sonava pejoratiu. Es volia anar cap a un concepte que indiqués les arts del començament, dels inicis de l’art. André Malraux s’havia inventat el terme d’arts primordials. Aleshores va sorgir la fórmula de Museu de les arts primeres, un terme que encara no havia utilitzat ningú. Jacques Chirac ho justificava dient: “Prefereixo arts primeres en la mesura en què es tracta de les arts de les primeres nacions.” Ja aleshores em va semblar absurd, perquè primer és el que va al davant, que precedeix els altres en el temps. Alguns van allunyar-se de la polèmica proposant que, com el Louvre o Orsay, el nom del museu es referís al lloc on està situat i aquesta idea va anar fent el seu camí. Ara, al cap de deu anys de vida, és l’hora del primer balanç. El Museu del Quai Branly de París pren el nom del seu fundador, Jacques Chirac. Homenatge merescut perquè el museu que ell va voler ha acostat l’art dels altres cap a nosaltres, fent entrar definitivament les cultures allunyades en la quotidianitat occidental, ajudant també amb les seves exposicions temporals a una millor comprensió entre els pobles. A la imatge, Jacques Chirac. Expresident de la República francesa. Museu de del Quai. 2006.