Les ruptures plàstiques de Ramon Casas al MNAC

Cada vegada estic més convençut que són moltes les vies, generalment sempre obscures, que menen a la creativitat. No se sap mai per quina sendera ens arribarà l’advertència que cal fer atenció a aquell impuls, perquè és constitutiu, o ens porta el germen, de nous horitzons. Això m’acaba de passar en considerar l’exposició (del 30 de juny al 27 novembre del 2016) que suara el MNAC (sota la direcció intencional de Francesc Quílez) dedica a una activitat complementària de Ramon Casas consistent a entretenir-se en la creació de figuretes mòbils de cartró per a un teatre d’ombres xineses. Les ombres xineses no eren cap novetat atès que des del segle XVII –les chinoiseries– servien com a curiositat de distracció, decoració i informació dels grups socials de la cort o burgesos benestants. Però, tal com s’entenen ja a mitjan segle XIX, la intenció de les ombres xineses és ja una altra i, a més, pluridimensionada. En el XIX passen moltes coses aparentment anodines perquè d’antuvi els coneixements científics s’entenen encara com un entreteniment –física recreativa,  deien els títols d’alguns llibres– quan en realitat volia dir que una nova força impulsora començava a entrar en la història de la humanitat; el moviment devenia quelcom determinant en tots els àmbits, industrials (la força del vapor), de mobilitat (els trens, la bicicleta i tot seguit els automòbils; no cal dir l’electricitat) atès que –és aquí on arribem a la nova visió de les ombres xineses– les imatges en moviment eren fins aleshores estàtiques (el punt culminant de l’acció) o aquest només era suggerit [recordem l’alt relleu de Rude a l’arc de l’Etoile, de París, que suggereix la marxa implacable de la revolució dels esperits i de les realitats socials]. Recordo que la meva mare m’havia parlat de les imatges mòbils, però ja en una fase immediata superior, la del primer cinema de Méliés, que havia vist a la Sala Mercè (pensada i construïda per Gaudí). Un altre aspecte de tot plegat fou la descoberta del color pla, monocrom, com constructiu de la forma, tant al microimpressionisme atmosfèric com a la plenitud expressiva expressionista o cubista: amb la força incisiva de la pinzellada ja n’hi ha prou. Un: prou!, proclamat per Nonell quan es titllava els artistes de no ser revolucionaris socials. Ramon Casas, el seu company metge doctor Meifrèn, i una munió d’altres inquiets plàstics i literaris, tots ells fills de bones famílies burgeses, preparaven l’acció innovadora que acabaria desmuntant l’ordre cultural establert. La intenció era anorrear les falsedats morals; en síntesi una actitud predadaista. Obvi, les influències venien de París. Tots aquells artistes, en lloc d’emmirallar-se en El Prado, preferien copiar les atzagaiades de la ciutat de la llum, i a Els Quatre Gats mostraven tot el que els semblava contradictori amb el burgès bon fer casolà. Així, es tracta d’un no res que ha esdevingut el sentit de tota una nova civilització, en la qual estem entrant, la del món visual micro i macro, que ens notifica que hi ha molt més del que ens diuen que veiem. Com a incís diguem que el succedani d’aquestes ombres xineses eren els retrats espontanis que revestien els trets, molt sovint caricaturescos, de la societat que reflectien. Dinàmica i moviment, aquesta era la nova realitat. Postulats que s’introduïen també en la nova societat sota l’aspecte de l’esport. Pere Romeu en fou un dels representants màxims, que Casas, a la seva manera, procurà continuar traslladar en imatges. Tanmateix, aprofitem l’avinentesa per dir que en realitat el que aquí anomenem modernisme i arreu Art Nouveau o Modern Style, en realitat és una expressió activa del moviment, que s’introdueix en la matèria representativa en forma d’esperit directe. L’incongruent foc follet n’és la imatge moguda: hi és i no hi és. Va ser una revolució que s’entenia com una diversió. Les conseqüències les comencem a viure dramàticament ara. Aquella gent ridiculitzaven, però també blasmaven. Ens hem assabentat que el lúgubre Modest Urgell quan alliçonava Joan Miró li explicava així la realitat representativa del futur: tot plegat, una ratlla d’horitzó i un dalt i un baix.  A la imatge, Ramon Casas i Josep Meifrèn. Maurici Vilomara. Ombres xineses per al teatre Els Quatre Gats, cap a 1897-1898. Dipòsit de Pere Jiménez-Meifrén Caralps.