Fontseré: Entre Nova York i Barcelona, fotógraf

Després d’exiliar-se a França i Mèxic, Carles Fontserè va recalar a Nova York el 1953. Seguia l’onada migratòria intel·lectual que va optar pels Estats Units, a la recerca de millors oportunitats professionals. Allà va conèixer Terry Broch, que des d’aleshores es convertiria en la seva companya inseparable i determinant per comprendre l’obstinació del treball de Fontserè, des de la fotografia fins a la redacció de les seves memòries. Polifacètic i, sobretot, supervivent, Fontserè va treballar en l’àmbit del còmic, dibuixant cowboys, i com a director artístic de l’empresa de perfumeria Dana. Més tard, el 1958, va ser contractat per la revista hispanoamericana Temas, gràcies a la mediació del seu inseparable amic Jaume Miravitlles. Començà aleshores un nou projecte: la fotografia. D’aquell any data el seu carnet com a fotoperiodista i les primeres compres de material fotogràfic. És l’any en què, oficialment, es declara Artist-Photographer a instàncies de l’administració novaiorquesa. Però, més que un relat personal, aquesta és una història contextual. Nova York era en la dècada dels cinquanta no només la nova capital de l’art modern, sinó també de la fotografia documental. Feia només tres anys que el MOMA havia organitzat la cèlebre exposició The Family of Man i que Fontserè amb tota probabilitat va visitar. Però, més que una sola mostra, la ciutat nord-americana disposava de les millors revistes il·lustrades, amb galeries com ara Limelight i, en definitiva, el que s’ha acabat anomenant l’escola de NY, amb Lewis Hine, Berenice Abbot, Walker Evans i Sid Grossman com els referents indiscutibles d’una fotografia que tenia en l’assaig social el seu centre d’interès. Fontserè, com una esponja, absorbeix l’ortodòxia del gènere i reprodueix el repertori de temes i, sovint, els punts de vista. Els treballadors a la bastida d’un gratacel, la potència de la comunitat afroamericana a Harlem i Coney Island, les celebracions a Chinatown o la poesia urbana del Central Park. No obstant això, se centra a difondre la seva obra a Barcelona mitjançant la seva amistat amb Ramon Batlles, reconegut fotògraf retratista de l’elit franquista. També amb el suport de la crítica de Sebastià Gasch, a Destino. Ja el 1961 exposa en espais centrals del moment com per exemple l’Agrupació Fotogràfica de Catalunya i en publicacions com ara Actividad fotográfica i comencen els primers contactes per publicar un llibre amb les seves imatges. Aquest inici fulgurant empeny Fontserè a interessar-se per altres ciutats de gran tradició documentalista, com ara Roma, París i Londres, on viatja el 1963, i, novament, a Amèrica, a San Francisco i, sobretot, a Mèxic. L’interès de fons era publicar, com s’estava fent aleshores arreu, fotollibres. És a dir, catàlegs d’imatges acompanyats de textos elaborats per primeres espases de la literatura occidental per vendre en el mercat editorial. Max Aub, Octavio Paz, però sobretot Camilo José Cela, són els escollits per l’artista. Amb aquest darrer idea una col·lecció, El hormigón y las hormigas, que havia d’abraçar totes les ciutats que Fontserè havia fotografiat o que desitjava fotografiar, com ara Tòquio o Nova Delhi. Tot plegat, projectes frustrats. La distància i, sobretot, la no pertinença al nucli central on s’establien les relacions entre escriptors, editors i fotògrafs a Espanya, van mantenir Fontserè sempre en un marge perifèric. Amb tot, va estar actiu en dues de les capitals fotogràfiques del moment, una internacional, l’altra local, i deixa un llegat de desenes de milers de clixés encara pendents de ser editats. A la imatge, Carles Fontserè. Estació de tren a Nova York. Arxiu Comarcal del Pla de l’Estany.