La mort de Lluís XIV

Sortint de Marsella i arribant a París, he après que el rei era malalt.// A fora, regna el caos; els mots han perdut l’organització del món. Vós sou, Altesa, el punt central de la nostra geometria universal. És per això que he vingut a curar-vos.// D’entrada, teniu una imatge fixa entre els ulls. Cal que la imatge es posi en moviment. I Aurora tornarà, el sol.// El desig canta en el vostre cos malalt. Amb la calor les humitats del vostre cervell s’evaporen i les imatges resten fixes.// Porto per a vos un destil·lat. Un elixir que ve de molt lluny, de l’alquímia, d’Arnau de Vilanova.

“Je suis fatigué intellectuelment” –són els darrers mots que m’ha adreçat en acomiadar-se–. L’endemà, Jean-Pierre Léaud s’enfilarà per la catifa industrial color vermell carmí per recollir el reconeixement, la Palma d’Or per la seva trajectòria: dels 400 coups, de Truffaut, a La mort de Lluís XIV, d’Albert Serra. Dies més tard, Serra serà Prix Jean Vigo 2016, com abans ho havien estat Resnais i Godard.

El primer cop que vaig veure Léaud va ser a Le testament d’Orphée”, de Cocteau, més interessat jo per la poesia que pel cinema. Després, posant a prova el vers lliure –fanàtic com sóc de la lectura dels subtitulats perquè em permeten de llegir en silenci, a la fosca i en frases curtes–, vaig trobar en el cinema lliure i d’assaig el complement per a trobar una poètica de la reunificació de la sintaxi trencada. El cinema és el desenvolupament tecnològic de la cova de Plató a la qual cal afegir la paraula. El cinema primitiu, mut, ple de por i de riure, s’emplena, amb el so, de filosofia i del llenguatge de la mudesa. Amb Serra, un segle més tard, es guanya la presència quotidiana dels arquetips de la literatura i del poder: la literatura calla, i amb Léaud al film (la bellesa i poder), la mort del rei i la mort de l’actor. La filologia afecta per igual la imatge que el so, com a la poesia o el cinema.

Léaud m’ha esguardat provant de reconèixer-me, quan, despullat de perruca, he arribat a Canes. En trobar-hi Le Brun m’ha besat i xiuxiuejat: “Ets el metge que prefereixo.” Avergonyit, m’he excusat de no haver-lo salvat. “És clar, només de saber que el cinema era malalt vaig portar, com m’havia demanat Albert Serra, una metzina amb sang i semença de toro barrejada amb suc de cervell i greix de granota que pogués curar Sa Altesa. I un glop de vi d’Alacant!”.

Tan radical i sorprenent com Serra, Léaud em va confessar que no havia vist el film que s’havia estrenat el dia abans, que no veia mai els films en què participava. Tampoc, m’he dit per dins, el poeta de l’esdeveniment (del text que es diu mentre s’escriu) sap cap poema de memòria i, anant més enllà, “Déu tampoc no pot mirar de cara la seva creació.” Contradient la poesia oral, ha rigut i li he ofert formatge i vi negre. Mentrestant, hem compartit amb Brigitte, la seva companya, la dona que fuma, comentaris sobre els àtoms a partir dels presocràtics que l’escola racionalista i de versos mecanicistes es va emportar. Xocs i transparències en el material pretextual, silenci de soroll Andergraun. Un borinot fora de la pantalla ronda la cama negra de la gangrena del rei.

Després, la transformació. El rei pren l’eucaristia; en acabat, suca un carquinyoli amb vi dolç. S’extasia. Posa cara de felicitat i, absort, esguarda el públic. És l’escena més llarga de tot el film. Amb els versos catàrtics passa el mateix. Una llarga durada segueix el desplaçament de la realitat cap a una realitat altra. Metàfora, metamorfosi, transformació, transsubstanciació són termes diversos que rep l’efecte art.

A la imatge, Albert Serra, en un moment del rodatge (Foto: Rosa Tharrats).