"Fake. No és veritat, no és mentida" comissariada per Jorge Luis Marzo a La Galeria 7. IVAM

La Galeria 7. IVAM, Centre Julio González presenta del 20 d'octubre del 2016 al 29 de gener del 2016, l'exposició Fake. No és veritat, no és mentida, comissariada per Jorge Luis Marzo, la qual repassa alguns dels camuflatges, infiltracions i sabotatges empresos per artistes a tot el món des que Orson Welles fes creïble un atac marcià per posar en evidència el poder manipulador dels mitjans en una societat cada vegada més limitada a certs formats de veracitat. La mostra reuneix 44 obres de 50 artistes i col·lectius en quatre seccions: Heterònims. La ficció de l'art; Infiltracions. Cavalls de Troia; Docuficcions. Qüestionant la veracitat dels mitjans i Descrèdits. El curtcircuit de l'autoritat cultural. Artistes que s'inventen a altres artistes i ridiculitzen els discursos de l'excel·lència cultural; documentals que aparenten realitats objectives i que posen en solfa els recursos periodístics; performers que impostan rols per fer saltar pels aires la certesa del que veiem o sentim; artistes digitals infiltrats en els jocs de guerra per curtcircuitar les expectatives dels usuaris; exposicions falses presentades en museus icònics de la veritat acadèmica i que acaben exposant la ficció i fragilitat del seu poder ...; sense oblidar, per descomptat, que l'fake és també un format inherent al propi discurs del poder, motiu pel qual la mostra Fake. No és veritat, no és mentida exhibirà algunes de les més notòries i terribles falsificacions promogudes institucionalment. Perquè, en definitiva, la guerra de les imatges es dirigeix ​​a establir com hem de creure. Els heterònims han estat tradicionalment vehicles excel·lents per explorar com en els confins de la ficció s'arriba a exposar la realitat. Des de les impostures i estafes artístics que es nodreixen de la necessitat bulímica del mercat artístic i mediàtic per la novetat, fins a la urgència de molts artistes per sostreure a la hipoteca de l'autenticitat i l'originalitat imposada per la seva pròpia biografia i la que li imposa el mercat. La heteronomia, la creació versemblant de falsos artistes, contribueix, en mans de nombrosos creadors, a trencar la cadena de valor definida per l'autoria, l'estil i sobretot pels mediadors culturals: crítica, mitjans, museus. L'art necessita traductors que, emparant-se en l'autoritat acadèmica i experta, fixin el que és digne de ser exposat i canonitzat. Moltes heteronomías persegueixen per contra l'exposició de la impostura mateixa d'aquesta autoritat, en ridiculitzar els principis de legitimació en els que diu basar-se.