Biennal d'Arquitectura de Venècia 2016

La fotografia que Alejandro Aravena, comissari general, ha escollit com a imatge de la Biennal de Venècia d’enguany parla d’una actitud que impregna de manera omnipresent la mostra. A la imatge en qüestió es veu simplement una dona enfilada damunt d’una escala d’alumini. Les explicacions d’Aravena li donen tot el sentit: la imatge mostra una arqueòloga alemanya, estudiosa de les famoses línies de Nazca, enfilada en una escala: una mínima infraestructura que li proporciona un punt de vista privilegiat per observar el jaciment. Però Aravena reflexiona encara més enllà de la imatge: segurament l’equip de l’arqueòloga disposava d’altres tecnologies i mitjans tècnics; podria, per exemple, haver-se endinsat amb el seu camió d’exploració fins al mig de la pampa. En comptes d’això, carrega l’escala lleugera a l’esquena, busca el punt que considera més adequat i la col·loca amb cura de no malmetrer el terreny que és objecte d’estudi, precisament per no destruir allò que vol estudiar.

L’elecció de tecnologies més lleugeres, més elementals, menys sofisticades que proposa Aravena ja no només és una reacció necessària, per tant, a una escassetat de recursos, sinó que és una elecció coherent amb una certa ètica de la sostenibilitat mediambiental, social, economica i cultural.

La Biennal 2016 desplega un panorama global de l’essencialitat en arquitectura i confirma un consens a fer de l’economia de mitjans un mantra que va més enllà de les realitats geogràfiques o socioeconòmiques de les quals emana. Els països pobres fan un pas endavant cap a la primera línia de l’arquitectura, mentre que els països més rics, potser a conseqüència de la crisi, potser com una presa de consciència global, fan un exercici d’humilitat en què l’enginy ha substituit l’erudició i en què l’objecte importa menys que el procés. La consigna sembla ser la d’abandonar tot allò que és accessori, estilístic, ornamental o culte per deixar pas a la manualitat, la naturalitat, la concrecció i el possibilisme. En definitiva, una crida per reivindicar l’arquitectura com a patrimoni col·lectiu en què l’arquitecte autor perd protagonisme fins a esdevenir invisible enmig d’un munt d’actors i processos.

La reivindicació de l’arquitectura com a patrimoni col·lectiu, al servei de la transformació social, es tradueix, també, en un abandonament dels llenguatges propis de representació de l’arquitectura. Els llenguatges abstractes –plànols, diagrames, maquetes conceptuals– deixen pas a d’altres en què la interpretació no queda limitada pel coneixement instrumental del codi abstracte: maquetes hiperrealistes o a escala natural, materials audiovisuals, prototips, fotografies... És en aquest sentit, mostrant arquitectures a través de les pel·lícules d’Isaki Lacuesta, que el pavelló català sintonitza de manera més nítida amb l’esperit d’aquesta biennal.

Però entre tanta uniformitat emergeix un dubte: pot ser que l’actitud que propugna Aravena hagi trascendit el compromís ètic per esdevenir una posició més aviat estètica? L’elecció del pavelló espanyol com a Lleó d’Or de la Biennal ens pot ajudar a decantar aquesta interpretació. El pavelló espanyol mostra, l’un darrere l’altre, un munt de projectes, tots amb el mateix material gràfic (únicament una axonometria i una fotografia). Sense cap altra pista que el títol, Unfinished, la tesi argumental de l’exposició s’ha de deduir directament de la tria de projectes feta pels comissaris, i el fil conductor sembla ser una remarcable unitat d’estil. Aquesta noció d’estil es fa evident a través del consens en l’ús dels materials, en l’elecció de tecnologies i solucions constructives elementals, de recursos formals i estratègies projectuals. La sensació, al final, és que estem davant d’una potent i ben delimitada aposta estètica.

A la imatge, cartell de la Biennal.