El Museu Sorolla

Ara (com gairebé tots els museus valuosos d’Europa) té cues per visitar-lo. Curiós fenomen aquest de les cues a les pinacoteques quan la gent és cada vegada més inculta, però aquest és un altre tema i no pas poc substanciós. Fa anys, el Museu Sorolla –l’última casa a Madrid del molt cèlebre pintor valencià– tenia moltes menys visites. És curiós que a Espanya sigui menys forta la tradició de fer un museu de la casa d’un pintor notable, com és freqüent a França. Sóc soci a París del Musée Gustave Moreau i, obres a part, asseguro que el de Sorolla és molt millor. Aquesta casa-museu és tan a prop de la meva casa que, encara que vaig visitar-la molt de jovenet amb la meva mare, després em va cridar l’atenció la seva reforma (fa uns anys) per tornar-hi. És un xalet o gairebé palauet belle-époque amb un magnífic jardí i unes belles columnes a l’entrada, després de l’escalinata. En un dels seus grans moments d’èxit, Joaquim Sorolla i Bastida (1863-1923) li va encarregar a l’arquitecte Enrique María Repullés, el 1910. Un any després, la família ja vivia en aquesta zona nord i renovada de Madrid, avui barri de Chamberí, exactament Martínez Campos, 37. El jardí es va adornar amb estàtues romanes i art andalusí, amb una font que recorda el Generalife. És un bon jardí atapeït. Dins de la casa (a més del gran estudi del pintor i no poques obres seves) hi ha quadres de Ribera, de Sargent, d’Aureliano de Beruete o de Marià Fortuny. A més d’escultures de Rodin, Pedro de Mena o Marià Benlliure. Ja això valdria una visita, però a les cases el visitant busca rastres de vida familiar, obres sense acabar, esbossos, tot el que taca la paleta amb tubs d’oli ja secs. Sorolla va néixer i va estudiar a València, però després va anar a Roma i a París abans d’instal·lar-se a Madrid de nou. Impressionista renovador (com tants pintors del moment, com ara el seu amic Boldini) se l’anomenà “el pintor de la llum” pels seus paisatges mediterranis i el fulgor i la transparència de cossos, platges o blancs para-sols. La llum es palpa i fulgura i per això es parla del seu “luminisme”. Tot i que El Prado guarda algunes de les millors peces d’aquesta època (Nens ​​al mar, del 1909), a casa seva hi ha el bell Passeig per la platja, del mateix any. El quars translúcid de la pell i els blancs vestits de les dames... Pocs recorden que Sorolla va començar com un pintor potent de temàtica social (va guanyar el Premi Internacional de París del 1900) amb quadres com ara I encara diuen que el peix és car!, del 1894. Temes del mar nòrdic molt diferents al del nen que juga amb el seu vaixell en un mar encalmat (El balandret, 1909). Els seus grans murals –catorze– per a la Hispanic Society of America (1913-1919), a part d’espectaculars, són un cant a la diversitat espanyola. He d’afegir a la seva rica obra el seu poder com a retratista no ja en encàrrecs, sinó en la finor dels escriptors que va retratar, des de Galdós o Machado fins al seu paisà Blasco Ibáñez. El 1920 estava retratant la dona del novel·lista Pérez de Ayala, quan va tenir una hemiplegia. Sorolla no va tornar a pintar. Va morir tres anys després a la casa estiuenca de Cercedilla, al nord de la província de Madrid. Pintor fulgurant en la seva diversitat, el seu domini tècnic i un gran sentit de la plàstica, va tenir la sort que la seva dona, Clotilde García del Castillo, va donar a l’Estat el 1925 la casa del pintor perquè fos un museu. Aquest es va inaugurar el 1932 i el seu primer director va ser un fill del pintor, Joaquim Sorolla García. Museu que va passar gairebé desapercebut durant un temps, en una zona avui molt cèntrica i notable de la ciutat, el Museu Sorolla bé mereix la visita si s’hi aconsegueix anar en hores de menys afluència. A la imatge, Sorolla. El pillet de la platja. Oli sobre tela 80,5x124 cm. Museu Sorolla © Museu Sorolla.