"Charrúa" de Gustavo Tabares al programa "Paisatges Sostenibles" d'Es Baluard

Concloent l'edició 2015-2016 del programa Paisatges Sostenibles d'Es Baluard, es presenta una instal·lació sonora de Gustavo Tabares sota el títol de Charrúa. La peça d'aquest artista uruguaià rescata les veus dels pobles indígenes com una reflexió sobre les identitats, les transnacionalitats i els processos de globalització a través d'enregistraments sonors. L'obra va formar part del Pavelló d'Amèrica Llatina a la Biennal de Venècia de 2015. La instal·lació es podrà visitar del 6 d'octubre al 30 de novembre de 2016. Charrúas és la denominació amb què coneixem a un dels pobles originaris que habitava la banda nord del Riu de la Plata, a l'arribada de l'europeu a la regió. Al llarg del període colonial van ocupar diferents territoris, que comprenen tant l'actual República d'Uruguai com a regions del sud del Brasil i nord-est de la República Argentina. Van interactuar al llarg dels segles amb l'ocupant europeu i crioll del territori, fins als inicis de la República quan, el 1831, els romanents supervivents són atacats i exterminats o reduïts definitivament. Un nombre important de presoners, particularment dones i infants, seran incorporats a la societat nacional, continuant un procés d'integració i mestissatge. Els Charrúas, al costat d'altres parcialitats indígenes del territori, comprenia a una societat igualitària, estructurada en bandes caçadores d'alta mobilitat, numèricament reduïts on, poques vegades, cada tribu assolia un nombre major a cent individus. Es traslladaven seguint la caça o en funció dels conflictes amb altres parcialitats, ocupant diferents territoris. El seu armament comprenia arc i fletxa, llança i armes llancívoles, com les boleadoras, elements típics de les àrees de plana. La carn de cérvol primer, i de boví després, comprenia el seu principal aliment. Amb la introducció del bestiar boví i equí a la regió, es redimensiona la seva estructura, es transforma en eqüestre i la seva cultura material i economia s'ajusten als nous recursos i temps. L'habitatge, molt simple, comprenia vares de fusta que, clavades a terra, suportaven estores de jonc primer i cuirs bovins després. Les dones del grup eren les encarregades de traslladar-les i instal·lar-les a cada lloc. Els homes es dedicaven gairebé de manera exclusiva a la caça. Lamentablement, la seva desaparició primerenca ha impedit conèixer la seva llengua, arribant fins a nosaltres només alguns vocables aïllats o frases curtes que no ens permeten avui reconstruir i conèixer el seu idioma. Com gairebé tots els pobles de la regió, la seva llengua va ser àmpliament influenciada pel guaraní, fins al punt que la pròpia expressió Charrúa, amb què es va conèixer a aquest grup humà, és una expressió en aquesta llengua: un nom despectiu, de fet, amb el qual els guaraníes denominaven a aquests indígenes amb amb qui moltes vegades tenien una relació no pacífica.