Núria Corretgé al Miramar: Retorn a la pista matriu

L'artista plàstica i gravadora Núria Corretgé presenta a l'edifici Miramar de Sitges, palau vora el mar, la seva gran exposició de pintures, gravats, llibres d'artista; ha titulat Orbis, cercle, òrbita circular, formació en cercle, rosca, disc i també superfície de la terra. Orbis és ull, òrgan visual i visor, artefacte d'un aparell que permet enfocar, apropant o allunyant, l'objecte observat. El cercle dins seu tanca un món infinit de possibilitats. La geometria perfecte de l'esfera permet imaginar altres universos, connectats uns amb altres a través de forats de cuc i posant en relació dimensions paral·leles, mons llunyans, ciutats imaginades en el pensament nòmada, en moviment permanent, canviant i dialèctic. Les imatges pintades i els seus títols plantegen un repte i proposen una possibilitat interpretativa tancada en ella mateixa, són com una flor que cal anar observant durant un espai de temps llarg per conèixer la seva forma i color, la seva morfologia, la mecànica, el desenvolupament que, implacablement, es transforma ja en llavor d'on sorgirà un nou planter ja en joiell de florida ufana i bella. Caprici de la natura la dona flor arrodoneix les arestes de la vida, fent-la més lleugera. La metamorfosi de la papallona, amb l'estadi de crisàlide de colors daurats i la immobilitat aparent, ha cridat l'atenció de Núria Corretgé, observadora contumaç. Ella mira i remira els objectes, les flors, els paisatges, els indaga amb la mirada captant cada detall i matís que després traduirà amb la mà i el pinzell damunt la tela o treballarà damunt la matriu d'un gravat. Una ala de papallona en un tros de paper gravat, són la clau de volta per desxifrar el jeroglífic que plana en les seves creacions plàstiques. La bufeta del peix (vesica piscis), figura simbòlica i mística, és la mesura exacta dels pitagòrics, la màndorla, ametlla o aurèola sagrada, unint dos cercles i creant una intersecció exacta, justa i igualitària. L'equilibri entre donar i rebre, la mà sempre pren i deixa anar, el trobem en els quadres de l'exposició, compendi d'uns anys moguts, que formen el cicle 2000 – 2016. Núria cerca l'harmonia en els seus paisatges que són indrets de memòria, una mena de cartografies del somni que intenten projectar el camí de tornada a casa. El compàs, lleugerament premut pels dits de la seva mà de dona, balla damunt el tambor. La lleugeresa i la levitació es traspassa als mapes en transparències de color, en esferes de cristall semblants a la panxa d'una dona embarassada i les boles de neu amb el regust de record d'aquella joguina perduda de la infantesa: Rosebud. Unes frases manuscrites, integrades en el llenç, fan la lectura encara més críptica. D'una a una altra anem saltant les passeres que encara hi ha en les rieres; travessant la torrentada Núria Corretgé clou els ulls per a mirar en el seu interior i així connectar subtilment aparells i òrgans, unint cercles, enllaçant òrbites, estudiant eclipses, anunciant efemèrides que potencialment seran possibles. Visita guiada: obrir els ulls a plena llum, educar la mirada en la penombra, llegir en les cartes significats ocults són talents que podem aprendre junts i juntes mentre tornem a casa. Només calia dir-ho, pronunciar-ho en veu baixa: Orbis. Enlloc millor que a Sitges, enlloc com a casa.