Mario Santamaría a la Blueproject Foundation

Mario Santamaría reflexiona sobre la infraestructura i la materialitat de la xarxa en relació a la geografia i al cos connectat en la nova exposició de la Blueproject Foundation. La Blueproject Foundation presenta l’exposició Unfixed Infrastructures and Rabbit Holes, de Mario Santamaría, artista seleccionat en la passada convocatòria de projectes de la fundació. La mostra es podrà veure a la Sala Project de el 24 de gener a el 22 de març de 2020. Mario Santamaría s’enfronta a el món de les telecomunicacions, internet, xarxes i fluxos de dades. El programa de residències de la Blueproject és un dels eixos centrals de la fundació, amb l’objectiu de donar suport a la producció de nous projectes i donar a conèixer el treball d’artistes emergents i internacionals. La Blueproject Foundation acull la primera exposició individual de Mario Santamaría, en la qual l’artista reflexiona sobre la connectivitat de la xarxa, els seus desplaçaments i les relacions matèriques. Mario Santamaría és el primer artista que exposa aquest any dels tres seleccionats en el programa de residències de la Blueproject Foundation a la categoria d’exposició. La seva proposta es va seleccionar d’entre prop de 600 propostes rebudes per a projectes expositius i projectes performance, en el seu cas, es va valorar positivament el risc i el caràcter experimental de la proposta. Santamaría s’enfronta al món de les telecomunicacions, internet, xarxes i fluxos de dades. Un món en el qual estem completament immersos en la contemporaneïtat i sobre el qual la fundació creu que val la pena reflexionar. Santamaría proposa analitzar aquesta dimensió a través de la connectivitat i la infraestructura com a materials de treball. Possibles reapropiacions o perversions de les normes estructurals en el trànsit de dades i la seva navegació fan visible l’estructura física i geogràfica de la distribució d’informació per la xarxa i qüestiona, entre altres temes, la suposada immaterialitat o immediatesa d’internet. Observar l’emmagatzematge i desplaçament de les dades per les xarxes de telecomunicacions també permet posar en relació el cos físic amb el cos connectat, transformat en dades que circulen per xarxes i deixen rastres per on no hem estat A l’exposició es podrà veure una gran instal·lació de terra tècnic-comunament trobat en centres d’emmagatzematge de dades- que transforma la Sala Project i per la qual es distribueixen alguns elements i obres, com fotografia, petits dibuixos, pantalles amb vídeos, routers específica ment fabricats i cables. A l’entrada d’exposició, una fotografia treta d’internet i ampliada a mida natural, mostra simplement un forat en una paret, mentre que a la fi de la sala veiem un vídeo de documentació en què es pot veure un animal a l’interior d’un centre de dades. Amb aquesta presència entre fantasmagòrica i real, Santamaría ens fa conscients d’un organisme viu, un cos orgànic, dins el sistema, dels ordinadors. Una presència que és inicialment una amenaça per a la funcionalitat de la xarxa es transforma aquí en un reflex de la nostra pròpia carn, un rastre de vida que travessa la complexitat tecnològica. D’altra banda, en una altra part de l’exposició, podem veure dues pantalles situades a terra, un a la banda de l’altra, mostrant la mateixa imatge: un streaming en “temps real” d’un pèndol de Foucault. Cada pantalla rep la informació per una xarxa wifi diferent, una està directament connectada a la xarxa de la fundació, mentre que l’altra es connecta a una xarxa oberta creada per l’artista, identificada per la icona de l’exposició . Aquesta xarxa, emesa per uns routers especialment dissenyats per Santamaría (uns tubs d’escuma negra), ha estat programada per enviar el senyal a diferents llocs geogràfics abans d’arribar finalment a Barcelona, ​​de manera que acumula un cert retard en el seu desplaçament, visible en una de les transmissions del vídeo del pèndol. El forat de conill és una forma de connectivitat, una senyal wifi, però també és una incidència, un punt de comunicació entre dues realitats: temps i contratemps, carn i plàstic, imaginació i computació, el mapa i geografia. Els dibuixos que es troben per l’exposició il·lustren justament aquests desplaçaments pels que la senyal recorre, tant geogràficament com en temps de retard. Tota l’exposició proposa a el públic endinsar-se en una certa narrativa, fragmentada i situada en un lloc poc determinat, en el qual ens fem conscients de la relació física, corporal, que tenim amb determinades infraestructures, suposadament fixes i invisibles però que poden ser fàcilment intervingudes . L’exposició s’acompanya amb un text escrit per Natalie Kane, comissària, escriptora i investigadora, actualment comissària de disseny digital al Victoria and Albert Museum de Londres. A partir de projectes anteriors de Mario Santamaría, Kane fa un relat d’altres experiències similars per enllaçar amb l’actual proposta presentada a la fundació. A la imatge, obra de Mario Santamaría.