La fotògrafa berlinesa Marianne Breslauer al MNAC

El Museu Nacional d’Art de Catalunya organitza la primera exposició individual que es dedica al nostre país a la fotògrafa berlinesa Marianne Breslauer (1909-2001), notable representant de la Nova fotografia. A traves de 127 fotografies, l’exposició descobreix el conjunt de la seva obra, amb especial atenció a les imatges preses durant el viatge que va fer a Catalunya, Navarra, el País Basc i Andorra el 1933, la majoria inèdites i que ara es mostren per primera vegada. La mostra es podrà visitar del 27 d’octubre del 2016 al 29 de gener del 2017. Marianne Breslauer forma part de tota una generació de dones que durant la República de Weimar van poder dedicar-se a la fotografia, com Lotte Jacobi, Germaine Krull, Grete Stern, Ellen Auerbach, Germaine Luise Krull o Ilse Bing. Pertanyia a una família de la bur- gesia il·lustrada d’origen jueu, la seva carrera va quedar interrompuda amb l’arribada al poder del Nacionalsocialisme, el 1933, i es va veure abocada a l’exili. Malgrat la seva curta trajectòria com a fotògrafa –només onze anys entre 1927 i 1938– el llegat de Marianne Breslauer, amb els seus retrats i fotoreportatges, és un exemple sin-gular de l’anomenada Nova fotografia. Des del seu descobriment a la dècada de 1980, la seva obra ha estat objecte de di- versos estudis, les seves fotografies es troben en importants col·leccions (Fotostiftung Schweiz, Winterthur; MoMA, Nova York; Museum Folkwang, Essen; Centre Pompidou, París; Victoria & Albert Museum, Londres; J. Paul Getty Museum, Los Angeles; etc.) i s’ha exposat a mostres col·lectives i individuals, principalment a Alemanya, el seu país natal, i a Suïssa, on va viure més de 60 anys (1939-2001); la darrera el 2010 a la Berli- nische Galerie de Berlín. Fins ara al nostre país només hem tingut l’oportunitat de veure algunes de les seves fo- tografies en exposicions col·lectives. La mostra que organitza el Museu Nacional d’Art de Catalunya és, per tant, la primera de caràcter individual que se li dedica. L’objectiu d’aquesta mostra, que es desplega a les sales de la col·lecció permanent d’art modern, és mostrar el conjunt de l’obra de Marianne Breslauer amb especial atenció a les fotografies que va fer durant un viatge a Espanya i Andorra, junt amb l’escriptora i periodista suïssa Annemarie Schwarzenbach (1908-1942), a la primavera de 1933. La fotògrafa i la escriptora van fer aquest viatge per encàrrec de l’agència alemanya Akademia però, en retornar a Alemanya, Breslauer no va poder publicar les fotografies a causa que era jueva, i, també, que es va negar a fer-ho sota un pseudònim, com li pro- posava l’agència. Malgrat això, diferents revistes suïsses van publicar reportatges amb aquestes imatges i textos de Schwarzenbach. Una d'aquestes fotos, Col·legiala. Girona, 14 de maig del 1993, recull la imatge d'una nena amb l'uniforme d'un col·legi de monges. La comissaria de l'exposició està interessada en conèixer la identitat d'aquesta, aleshores nena, que ara tindria uns 90 anys. El Museu Nacional exposa 51 fotografies d’aquest viatge, a més d’altres preses a Berlín, les que va fer durant els mesos que va viure a París, el 1929, i les que va prendre durant els seus viatges per Itàlia i Palestina. Nova fotografia Després de formar-se a Berlín entre 1927 i 1929 a l’escola de l’associació Lette-Verein, Marianne Breslauer es va traslladar a París per treballar durant uns mesos a l’estudi de Man Ray. París, que des del segle xix havia estat un focus d’atracció per als pintors, també ho era ara per als fotògrafs de tot Europa. Juntament amb Berlín i Moscou, París havia esdevingut un dels centres de la Nova fotografia, com es va anomenar el corrent antipictorialista que reivindicava la seva autonomia davant la pintura. Molts d’aquests fotògrafs procedien de les arts plàstiques i eren autodidactes, a diferència de Breslauer, que comptava amb una sòlida formació tècnica. Les fotografies de Breslauer mostren moltes de les característiques de la Nova fotografia: el plànol picat, els punts de vista alterats, els jocs de llums i ombres, les fragmentacions a manera de seqüencies fílmiques. Breslauer rebutja, no obstant, per a si mateixa la Nova objectivitat de la qual trobem un clar exemple en les deliberadament desapassionades preses que va fer Lucia Moholy dels objectes dissenyats per la Bauhaus i dels edificis de Dessau, que la van convertir en la cronista de l’escola. La seva obra s’emmarca, al contrari, dins un altre gran corrent de la Nova fotografia: el «realisme poètic», o en paraules del crític francès Pierre Mac Orlan, el «fantàstiques social», una espècie de coexistència entre el realisme i la poesia, concepte que va desenvo- lupar en diversos escrits i va aplicar tant a l’obra d’Atget com a la de Kertész. Breslauer ens «revela» la poesia de la vida quotidiana i dels moments fugissers. La gran majoria de les seves fotografies no són producte d’una escenificació, sinó el resultat de saber anticipar-se al famós «instant decisiu» (terme encunyat pel fotògraf francès Henri Cartier-Bresson), és a dir, preses instantànies. A les imatges, a dalt, Marianne Breslauer, Fotògrafa (autoretrat), Berlín 1933. Fotostiftung Schweiz, Wintertur. A sota, Col·legiala, Girona 1933. Fotostiftung Schweiz, Wintertur