"Gelatina dura. Històries escamotejades dels 80" al MACBA

El Museu d’Art Contemporani de Barcelona presenta Gelatina dura. Històries escamotejades dels 80, una revisió del relat hegemònic a l’Estat espanyol en el període comprès entre 1977 i 1992, qüestionant-lo des d’una perspectiva actual. Aborda una sèrie d’esdeveniments històrics d’ordre social, polític i econòmic, alhora que es presenta el treball d’alguns grups, activistes culturals i artistes que es van posicionar en la subversió i la crítica de l’ordre establert. Aquest projecte s’ha desenvolupat en el marc de la xarxa L’Internationale, que va convidar els sis museus europeus que en formen part a fer una revisió dels anys vuitanta en els seus contextos respectius. L’exposició visibilitza algunes històries desateses, suscita preguntes i qüestiona què hi ha rere la narrativa oficial i com s’han articulat els discursos dominants. El recorregut s’estructura al voltant de set possibles relats: La memòria oblidada, sobre l’antihistòria, la contrainformació i l’oblit del passat recent; Els angles cecs, dels grups autònoms a la institucionalització democràtica; De la granota blava al coll blanc, de la desarticulació dels moviments obrers a la reconversió industrial; Al barri dels meus somnis, des de l’urbanisme ferotge fins a la ciutat espectacle; Els bells vençuts, sobre drogues i presons; Les lletres arrabassades, la contracultura versus la institució art; i L’estat gasós, sobre l’alteritat i l’escapisme com a arma, el món imaginat. Gelatina dura reuneix més de 200 obres de 59 artistes, gairebé la meitat d’elles provinents de la Col·lecció MACBA, juntament amb una nombrosa selecció de materials del Fons de l’Arxiu i Biblioteca del museu, i s’hi mostren films, documentals, programes de televisió, revistes, còmics, fanzines, treballs artístics i exercicis antiartístics, entre d’altres materials. Gelatina dura "allá tras las montañas de gelatina dura" Eduardo Haro Ibars, poeta «L’oxímoron emprat pel títol juga precisament amb la idea de la gelatina, una cosa insípida, de fàcil digestió i tova; i la contraposició amb la qualitat de la duresa. La gelatina dura no existeix, és precisament una cosa oposada a la seva pròpia qualitat, però explicita molt bé la imatge amable i molt digerible que es va vendre dels anys vuitanta en aquell moment i que encara perdura», afirma la comissària de l’exposició, Teresa Grandas. Ella mateixa hi afegeix: «L’imaginari popular d’aquells anys redunda en clixés de modernitat, consolidacions democràtiques, avenços i cultura, molta cultura.» El relat oficial i la promoció de la cultura El relat oficial dels anys vuitanta a l’Estat espanyol va prioritzar la necessitat per damunt de la raó i va consolidar una mirada que privilegiava el futur abans que l’anàlisi del passat recent, obviant qualsevol consideració crítica respecte a la filiació amb el poder franquista. La cultura va ser utilitzada pel govern com un instrument de promoció per oferir una imatge d’un país que havia superat una dictadura, que havia consolidat la democràcia i que havia esdevingut cosmopolita. Si fins aleshores el país s’havia caracteritzat per l’escassetat d’institucions culturals que promoguessin l’art i la creació contemporanis, ara s’intentava compensar aquest buit impulsant beques de creació, espais per a l’art jove, equipaments de gran envergadura com el Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía, la fira d’art ARCO, festivals i tota mena d’esdeveniments. A Barcelona, aquest moment va prefigurar la transfromació urbanística de la ciutat arran de la seva proclamació com a seu dels Jocs Olímpics i es va recuperar la idea de crear el Museu d’Art Contemporani. Gelatina dura no pretén rebatre o rebutjar les fites assolides, sinó que es planteja com un espai de confrontació d’hipòtesis, més que no pas com un marc-tesi. L’exposició esbossa microrrelats i algunes aproximacions crítiques en un recorregut temàtic que, lluny de voler ser exhaustiu, el que es proposa és indicar algunes línies d’anàlisi dins d’un marc complex i que resulten especialment interessants vistes des del context actual. L’exposició mostra treballs de: 5QK's (Alfonso de Sierra, Luis Escribano, Ramón Massa, Ces Marti i Enric Bentz); Francesc Abad; Agustín Parejo School; Marcel·lí Antúnez; Txomin Badiola; Antonio Beneyto; Miguel Benlloch; Tino Calabuig; Alan Carrasco; Colita; Societat U de Barcelona (Octavi Comeron, Tere Badia, Jorge Luis Marzo, Guillermon Trujillano, Montse Romaní); Pepe Espaliú; Marcelo Expósito; Daniel García Andújar; Joan Gelabert; Eulàlia Grau; Isaías Griñolo i Angustias García; Federico Guzmán; Joaquim Jordà; José Juan Bartolomé i Cecilia Bartolomé; Lluís Juncosa; Manolo Laguillo; Rogelio López Cuenca; Laia Manresa; Muntadas; Nazario; Ocaña; Antón Patiño; Carlos Pazos; Pere Portabella; Preiswert; Manolo Quejido; Joan Rabascall; Arturo-Fito Rodríguez, Gabriel Villota; Pedro G. Romero; María Ruido; Fernando Ruiz Vergara; Pepe Sales; Mireia Sentís; SIEP (col·lectiu artístic); Llorenç Soler; Albert Subirats; Carlos Taillefer; Taller Llunàtic; Steva Terrades; Francesc Torres; Adrià Trescents, Isidoro Valcárcel Medina; Jordi Valls; Ventura Pons; Vídeo-Nou; Jaume Xifra i Zush. L’Internationale és una xarxa de museus que estableix una col·laboració a llarg termini amb uns paràmetres fins ara poc habituals. A diferència d’altres experiències similars, en aquest cas s’ha potenciat un nou internacionalisme artístic, no jeràrquic i descentralitzat, fonamentat en el valor de la diferència i l’intercanvi horitzontal. L’objectiu és consolidar vincles entre les institucions que en formen part, crear xarxes de treball, afavorir projectes transversals de recerca i compartir metodologies. L'exposició es pot veure del 3 de novembre fins al 19 de març del 2017. A les imatges, Gelatina dura. Històries escamotejades dels 80. Vista de l'exposició. Foto: Miquel Coll. A sota, Marcelo Expósito; Gabriel Villota; Arturo-Fito Rodríguez, No haber olvidado nada, 1996 - 1997. Vídeo monocanal, b/n i color, so, 53 min 40 s. Col·lecció MACBA. Fundació MACBA. Obra adquirida gràcies al Taller de la Fundació. © Marcelo Expósito; Gabriel Villota; Arturo-Fito Rodríguez, 2016.