Joan Morey, primera retrospectiva a la seva Mallorca natal

El Casal Solleric, Passeig del Born 27 de Palma, presenta Col·lapse. Màquina cèlibe de Joan Morey a partir del 31 de gener i fins al 3 de maig de 2020. Es tracta de la primera retrospectiva de Joan Morey (Sant Llorenç des Cardassar, 1972) a la seva Mallorca natal. Consisteix en una revisió de sis grans projectes, dels quals s’exposa documentació i altres objectes juntament amb vuit peces sonores. Les majestuoses sales del segle XVIII de la planta noble i el pati columnat del Casal Solleric acullen aquest conjunt de materials, veus i cossos que, amb el seu col·lapse, ofereixen una panoràmica dels darrers deu anys de la producció artística de Morey. Aquesta exposició és una adaptació de Col·lapse, un projecte que va tenir lloc simultàniament al Centre d’Art Contemporani de Barcelona - Fabra i Coats, el Centre d’Art Tecla Sala de l’Hospitalet de Llobregat i l’antiga presó Model de Barcelona entre 2018 i 2019. La mostra d’aquest nou capítol, s’organitza al voltant de vitrines i pantalles de vídeo disposades a manera de sarcòfags o reliquiaris. Hi té un lloc destacat la performance per a la pantalla Cos Social. Lliçó d’anatomia (2017), així com una selecció de cinc projectes anteriors, produïts entre 2007 i 2017 i desenvolupats mitjançant el llenguatge artístic de la performance. A més, el pati del Casal Solleric alberga un programa continuat d’obres d’àudio: enregistraments de lectures en viu fetes en el marc de performances o bé utilitzades com a bandes sonores d’exposicions prèvies. Joan Morey ha produït un extens conjunt de performances, vídeos, instal·lacions i obres sonores i gràfiques que, des de finals dels anys noranta, explora la intersecció entre teatre, cinema, filosofia, sexualitat i subjectivitat. En la seva pràctica conflueixen tres gèneres fonamentals en l’art contemporani: la performance (a través d’escenaris que es desenvolupen en el temps, en què sovint participen cossos humans i el mateix públic), l’apropiació (agafant i reformulant textos, formes i estils ja existents, sigui de fonts literàries, clàssiques o de la baixa cultura) i la crítica institucional (amb què examina i s’adreça a les ideologies i el poder de les nostres institucions socials, culturals i polítiques). El subtítol de l’exposició fa referència a un artefacte enigmàtic que l’artista Marcel Duchamp va anomenar machine célibataire (màquina cèlibe) i que apareix en la seva famosa obra El gran vidre (1915-1923) com un garbuix de components mecànics i diagrames esquemàtics. Duchamp va concebre la màquina cèlibe com un mecanisme imaginari en un drama inacabable d’erotisme conjugal i agonia. En al·lusió a altres dispositius fantàstics i experiments imaginats per escriptors com ara Alfred Jarry, la màquina cèlibe produeix una mena de flux de desig etern. El 1986, el filòsof Gilles Deleuze i el psiquiatre Félix Guattari van adaptar aquest concepte en el seu estudi dels textos de Franz Kafka, en què afirmaven que la naturalesa obsessiva i solitària de Kafka no tenia res a veure amb la neurosi, el patiment o el retraïment, i que les seves novel·les no eren miralls del món. Segons ells, la literatura de Kafka era una màquina cèlibe en què els «encaixos» constituïen unes connexions socials positives i marcadament polítiques. Com mostra el format en diverses parts, els projectes de Morey es componen i recomponen a partir de fragments. Unes vitrines reuneixen materials i documentació preparatoris que només tenen una relació parcial amb les experiències desenvolupades en viu. A més, les performances poques vegades són completes: sovint consisteixen en actes discontinus i inconnexos que impedeixen a propòsit tenir-ne una visió íntegra i, per tant, jutjar-les globalment. La fragmentació i la desorientació també afecten el desplegament dels components performatius típic de l’artista. Es pot agafar un text teòric anterior per ser llegit en viu o per convertir-se en un arxiu digital d’àudio o en la veu en off d’un vídeo. Un conjunt d’instruccions determinen un argument dramàtic que es pot haver extret d’una escena cinematogràfica. L’obra de Morey sempre sembla que estigui a punt de desmembrar- se, no se sap mai si allò que en un moment determinat apareix com a guió, veu, emissió, ordre, pensament, crit o xiuxiueig podria transformar-se en una altra cosa. A la imatge, "Cos social" de Joan Morey.