Benet Rossell o l'expansió creativa

Rossell (*): els quatre (ja només en queden dos) que conformàreu el grup d’art català conceptual més destacat, i amb ressò internacional des de l’inici, éreu realment uns transgressors radicals de tot l’establert, i per assolir les vostres intencions recorríeu a tota mena de mitjans ofensius o expectants a l’abast, però éreu uns especialistes a mostrar tot el que denotés ruïna, al·ludís a enrunat i/o destruït per negligència o expressament; i ho tractàveu tot amb ironia, un cert menyspreu i una nostàlgia del que hauria –allò que mostràveu– pogut ser i no va ser o li va passar el temps de ser, per la qual cosa resultava tot anacrònic i actualíssim a l’ensems, sempre fora de joc però sempre ruïnós, schifoso (dèiem en italià) o libidinós socialment i moralment. Tu ho tractares amb els mitjans que inicialment et semblaven més adients, la foto i el film. Però, com que eres un artista plàstic, retenies aquella necessitat del dibuix i del color i, si alguna vegada s’esqueia, la trampa de la visualitat figurada, fingida, una certa indirecta utilització de la tridimensionalitat de l’escultura i de l’espai que també feies de tant en tant. Però el teu terreny era  l’expressió i per això et semblava que hi havia els mots i les seves representacions, les formes –o viceversa, qui ho sap–, i és per això que acabares entenent les formes com trets cal·ligràfics –se’n dirien posteriorment poemes visuals– que, per lligar-ho tot amb les teves ànsies, feies ballar (moure’s o l’impacte sensible similar que et permetessin l’ull o la tecnologia) en espais estàtics o dinàmics. Dibuixaves, escrivies, mostraves sobre el suport dinàmic del film un seguit de microsignes que per a tu i per a l’observador esdevenien dibuixos autònoms, escriptures narratives, dinàmiques per atrapar el que ens relata el temps. Tot era una mateixa cosa, una mateixa obsessiva dinàmica de la realitat. A mi, personalment, sempre em va preocupar aquesta escriptura teva; no acabava d’abastar si cada signe era un ens autònom, un relat o simplement un plaer estètic gestual per atrapar o deixar passar el temps. El que sí que notava era que volies agafar i apropiar-te de l’espai, i ho aconseguires en algunes de les teves instal·lacions. Jo recordo que vaig iniciar una teoria críptica per dotar aquells signes de contingut –gestual, amb el que això significa, per descomptat– que ens parlessin de la revolució que jo creia que hi havia implícita en aquell actuar constant, en aquella corrua invasiva de signes. Els detalls del meu text s’han esfumat, però algun dia reapareixeran; en aquella ocasió els poetes que et rodejaven t’absorbien. No volien deixar anar la gràcia del signe-ninotet que pul·lulava i es movia inquiet. Ara, al final de la teva trajectòria, ho hem recuperat tot i no sé si en treure’m l’entrellat, però sí que sabrem, i ja sabem –ha estat el teu últim acte creador– que ets capaç de jugar amb altres ens autònoms que els teus microsignes, que, en col·laboració amb la ceramista italiana Paola Masi, han esdevingut progressivament màcules (tachisme) i gestos pictografiats. Signes cal·ligràfics que ara viatgen en altres suports, fosos, confosos o sobreposats a la terra base. Enhorabona. (*) Benet Rossell va morir a Barcelona el dia 21 d’agost del 2016. A la imatge, Paola Masi i Benet Rossell. Exposició A quattro mani a la galeria Àmbit de Barcelona. Imatge cedida per Adolf Alcañiz.