Com exposar en una galeria #13: Insegurs

“Espero que no soni pedant, però jo no em vull sentir segur. Si em sentís molt segur de com fer una pel·lícula, no la faria.” Això ens ho diu a l’Ara el cineasta J.A. Bayona, que ara estrena Un monstre ve a veure’m i que reivindica la inseguretat: “A mi la inseguretat m’ajuda a qüestionar-me i a millorar.” La inseguretat, la incertesa, el dubte... són els motors de la creativitat, de l’acció, de la vida, tot és provisional! Tot és efímer! Hi ha cases que quan hi entres tot està ordenat, tot net, tot al seu lloc… Cal marxar-ne corrents! Encara hi ha algun artista que diu que treballa al seu estudi de 9 a 2 i de 4 a 7! Marxeu-ne corrents! Bayona diu que la inseguretat l’ha salvat de no anar al psicòleg: “No vull que em digui què em passa perquè potser llavors no faria pel·lícules. Desconfia del director que ho té tot clar.” Desconfiem d’aquells que ho tenen tot clar! Qui segurament tampoc va al psicòleg és Santiago Sierra, el del DNI a la Biennal de Venècia i que ara exposa amb l’Helga de Alvear, de qui diu que és l’única a l’Estat espanyol que s’atreveix a exposar la seva obra. “Un és amo del que no fa i esclau del que ha fet, i jo he fet molt. Porto una gran motxilla a l’esquena”, ens diu a l’Abc Cultural, i ens avisa: “L’art contemporani es desenvolupa en la mateixa societat que el tràfic d’armes, el futbol o l’explotació laboral. No estem en un altre món, estem en aquest amb totes les seves conseqüències i les seves implicacions. No crec haver ignorat mai aquest punt. Més aviat l’incorporo als meus treballs perquè jo també el pateixo. No vivim en una societat meritocràtica, sinó en la d’una colla de bergants. Vivim en un feixisme avorrit.” Qui afortunadament tampoc ho té tot gaire clar és Albert Serra, director de cinema, que confessa al Bassas: “Encara ara m’interessen més els llibres que no pas el cinema. La literatura és la font de tot, de la inspiració i del coneixement, i sempre he lamentat no haver sigut escriptor. Sóc una mica massa gandul; és una feina massa seriosa, solitària, sacrificada”, i reconeix que fa cinema per divertir-se: “Amb la digital, i amb aquesta idea de divertir-me, vaig decidir fer cinema. Rodar és el més divertit de tot, i és el que justifica tots els altres sacrificis anteriors, i fins i tot posteriors, com ara el muntatge.” Serra, però, també té alguna cosa clara per fugir de l’avorriment i del psicòleg: “En general, un producte audiovisual és una pèrdua de temps. I sobretot amb aquesta omnipresència que hi ha actualment, encara més. No tens temps de desconnectar. Sembla que ara tot es fa a través de vídeos. No hi tinc res en contra, però de seguida cansa. Si llegeixes un llibre dens, quan l’acabes tens una sensació de plenitud. En canvi passes dues hores mirant vídeos a internet i acabes més buit i deprimit que abans de començar.” Qui sí que ha fet servir sempre l’escriptura és Perejaume, ell mateix ens diu a la seva web: “Vaig néixer l’any 1957 i encara dibuixo i escric.” A més, també utilitza la fotografia, la pintura, el vídeo, la instal·lació… Perejaume reconeix a l’entrevistadora, Bea Espejo, a El Cultural, arran de la seva exposició a la Nogueras-Blanchard de Madrid, que no li agrada que l’entrevistin: “Em resulta feixuc aquest esforç que s’exigeix al creador a l’hora d’ensenyar i difondre el seu treball. Trobo a faltar una certa elegància que permeti actuar més discretament.” Perejaume quasi sense voler ens ho explica: “Tan important és la funció comunicativa en una obra d’art com la seva funció de resistència. Quan una obra d’art ens interessa és perquè té molt ben equilibrats els seus aspectes seductors i els seus aspectes de resistència. És per això que es manté en el temps.” A la imatge, Perejaume: Alguns arbres.