Casa de Cultura: Perpiñà s'estira al divan

Si diem que Perpiñà, amb aquesta exposició, s’estira al divan, no ho fem pas perquè la mostra sigui un compendi de revelacions psiquiàtriques ni res per l’estil (només faltaria!), sinó perquè, d’alguna manera (que potser ni tan sols ell és capaç de discernir del tot), permet entrellucar la raó profunda i les successives dèries motores que han menat una vida sencera vers els sempre inestables (i desagraïts) territoris de l’art. En aquest sentit, és clar que, en algun moment de la seva biografia més íntima, Perpiñà va decidir dedicar-se a això en lloc de qualsevol altra cosa: hom no pot deixar de tenir la sensació que solament  rastrejant aquest impuls originari (i original) serem capaços de validar (com a espectadors, no pas com a jutges) una aventura creativa incerta i de perfils difosos com, per força, acaba sent tota empresa fruit de la imaginació humana. Vingui o no al cas, abelleix pensar que va ser una certesa semblant (diguem-ne convenciment) la que va empènyer el grandiós Ernst Jünger a homenatjar, just als prolegòmens de la seva obra mestra més madura i definitiva (Eumeswil), atributs sovint defenestrats, com ara la imprecisió i la indeterminació. En paraules de l’escriptor alemany: “En el camp de la invenció, no hem d’associar la indeterminació amb la falsedat. Es pot ser inexacte, però no insincer. Una afirmació –imprecisa, però no falsa– pot explicar-se, frase a frase, fins que s’aploma i cau al centre. Però si una afirmació comença amb una mentida, caldrà apuntalar-la amb noves mentides, fins que finalment l’edifici sencer s’esfondrarà.” Ni més ni menys: és sincera la producció artística de Perpinyà? Hi ha frau en la seva mirada? Perpiñà no admet dubtes: és absolutament sincer i mai ha pretès decebre ningú. De fet, aquesta ha sigut la seva càrrega. Ser artista durant la segona meitat del segle XX (i escaig) implica haver participat en la barra lliure més formidable i canalla de tota la història de l’art (una festassa de conseqüències, encara avui, imprevisibles). Òbviament, el repte seria no emborratxar-se fins a quedar inconscient. La seva sobrietat programàtica (quelcom de socràtic l’acompanya) l’ha convertit en observador privilegiat. Per entendre’ns: mirar-s’ho des de fora és un gest que descriu a la perfecció l’ànim de Perpiñà. I no només mirar: l’artista articula un relat de precisió quirúrgica amb el qual dissecciona un cos aparentment complex fins que ell, transmutat en forense de la nostra cultura recent, n’escampa els òrgans sobre l’alumini fred amb l’objectiu de fer evident tot allò que ens era venut disfressat de misteri o de complexitat intricada. La intel·ligència de Perpiñà no és una dada que pugui ser passada per alt. Malauradament, hi ha artistes que fan el que fan perquè la cosa no dóna per a més. La pobresa mental és una epidèmia que afecta, per igual, reis i indigents. Perpiñà, ben al contrari, sempre ha sabut on va i què vol, per més que el dubte acabés sent el motor immòbil que dinamitza el seu univers (per descomptat, de filiació euclidiana). Celebrar-lo equival, com qui diu, a celebrar la vigència de la intel·ligència plàstica. Gràcies a artistes com ell som nosaltres els que hauríem d’estirar-nos al divan i pensar què punyeta estem fent. En resum: una exposició imprescindible que és alguna cosa més que una retrospectiva. Perpiñà, sense proposar-s’ho, s’ha convertit en un dels nostres clàssics ineludibles. A la imatge, Josep Perpiñà. Dos quadrats simètrics. Exposició Del pla al volum. Casa de Cultura de Girona, del 20 d’octubre al 31 de desembre del 2016.