Equip Crònica. Noves cròniques? a la Fundació Bancaixa

La possibilitat d’allò retrospectiu, en termes d’exposició artística, és un recurs incruent que el sistema de l’art sol utilitzar en termes de mercat i sota paraigües políticament correctes. Aquesta pinzellada de contemporaneïtat difon la veladura d’un qüestionament actualitzat en allò que va ser crítica i reacció visual dins la poètica de l’Equip Crònica, tot atenent la seua justificada i reconeguda renovació del llenguatge creatiu a partir d’un pop tan reflexiu com de colp directe. Un impacte de finals dels anys 60 fins al 1981, revisionista del règim generalíssim i de la Transició acabdillada. Aproximadament, més de tres lustres d’ironia pop envers la idea política gestionada sobre la recuperació del Guernica, la instrumentalització governamental del Segle d’Or o, senzillament, respecte de la definitiva inclusió de la cultura popular en les tradicionals Belles Arts. Joan Antoni Toledo, Rafael Solbes i Manolo Valdés, anaven al cinema, llegien còmics i jugaven al billar en eixir del seu estudi situat al carrer Túria de València, d’on van sorgir la majoria de les obres que la Fundació Bancaixa exhibeix en aquesta la seua major retrospectiva després de la presentada al Museu de Belles Arts de Bilbao que, com l’actual, també van comissariar Tomàs Llorens i el seu fill. Diverses col·leccions públiques i privades contribueixen a la trama d’un esdeveniment que evoca una època de dominacions i esperances grises malgrat el cromatisme zonal de la seua pintura i, és obvi, de les interpretacions lliures i arriscades. No obstant açò, cal preguntar-se: en què consisteix veure avui l’Equip Crònica? Es tracta d’una vàlvula de fuita politicosocial que ens reconforte del context actual? Acceptem sense més una limitada experiència estètica de la seua pintura? Tal vegada la nostra voluntat ètica i el discurs de l’art actual necessiten molt més que la crònica de la reforma passada per no sucumbir a la crònica de l’immobilisme present. A la imatge, Equip Crònica (Manuel Valdés i Rafael Solbes. Sèrie Negra, 1972.