Hubert Scheibl a l'Orangerie Belvedere de Viena

Fins al 5 de febrer de 2017 l'Orangerie Belvedere de Viena presenta una exposició d'Hubert Scheibl. L'artista (Viena, 1952) forma part d'una generació de pintors austríacs que als anys noranta tingueren un important ressò per part del públic i del mercat. La crítica contextualitzà llavors la pintura d'Hubert Scheibl dins la tradició de la pintura expressionista abstracta. La pintura de Scheibl, sempre allunyada de referències narratives, ha anat evolucionant en una trajectòria pròpia durant tot aquest temps però sempre ha mantingut un seguit de trets propis que tenen a veure amb la representació de l'espai suggerit per vastes superfícies de color. Les seves són pintures-escenaris –moltes, de formats gegants- que creen la il·lusió a l'espectador d'estar dins d'aquestes. És per això que, a l'exposició que es presenta a l'Orangerie del Palau Belvedere a Viena, on cada sala acull una o dues grans pintures, la relació entre pintura i l'arquitectura no és una trobada fortuïta: cada peça adquireix un significat al lloc on està situada i això permet percebre els espais del museu d'una manera nova. El curador de l'exposició, molt conscient del paper que juguen els grans formats ocupant la quasi totalitat d'alguns murs, ha evitat deixar entrar la llum dels finestrals de l'edifici i així cada pintura es percep com una única font de llum i esclat de color.

En una anàlisi més detallada de cada pintura, hom endevina retícules imaginàries de feixos que convergeixen no capriciosament en punts llunyans i que reforcen la il·lusió de profunditat. Al voltant d'aquestes perspectives, com si foren les bambolines laterals d'un escenari de teatre, abunden les superposicions de capes de pintura i els tons de color cada vegada menys saturats. Els contorns es desdibuixen en la llunyania i, entre zones banyades d'una llum encegadora o d'una distant semifoscor, el pintor fa emergir raigs de colors estridents com si sorgissin de les profunditat.

Com a espectadors és difícil de percebre aquestes pintures d'un altra manera: són veritables "paisatges abstractes" i, com a tals, busquem amb la nostra mirada aquells punts de l'horitzó per a gaudir de la seva grandària i bellesa.

Sobre les pintures abstractes d'Hubert Scheibl realitzades als anys noranta, la crítica sovint evocava els paisatges d'alta muntanya coberts de boires, fent un bonic símil amb les contemplatives pintures del Romanticisme del segle XIX. Les pintures que es presenten ara al Belvedere evoquen espais semblants als que avui reprodueix la tecnologia digital. L'ús de colors elèctrics, les llums ultraviolades, els raigs de llum en picat creant perspectives impossibles o les pinzellades que dibuixen formes semblants als gràfics paramètrics resulten tan evocadores com les pintures quasiromàntiques dels noranta. Ara aquestes pintures ens fascinen per la seva bellesa però també per la contemporaneïtat del seu llenguatge.