El Palau Reial

La visita que vaig fer a l’exposició De Caravaggio a Bernini, que mostra les moltes obres italianes que des de fa temps –tenint en compte les molt properes relacions– es guarden en col·leccions règies i que s’han mostrat al Palau Reial de Madrid, i que aviat es podran veure en altres llocs (aquesta exposició mostra neta i renovada Salomé amb el cap del Baptista, de Caravaggio), em va tornar a recordar que un Estat que té un immens patrimoni d’història i art no pot suposar que aquest art sigui només el dels museus –tot i ser tan important–; no, tot aquest patrimoni abasta també edificis civils o religiosos, palaus, ruïnes il·lustres o catedrals. I un dels més notables edificis d’aquest patrimoni és poc conegut fins i tot pels que viuen a Madrid, em refereixo al Palau Reial, habitat pels monarques espanyols des de Carles III fins a Alfons XIII, inclòs. En aquest aspecte, avui només s’utilitza per a cerimònies d’estat, però molts ignoren la bellesa d’aquest edifici, del segle XVIII, i les moltes excel·lències que conté. El palau ocupa el lloc on va estar (des de finals del segle XVI) el vell Alcàsser dels Àustries, destruït per un incendi el 1734, però del qual es van salvar bastants objectes. El palau va ser fet construir per Felip V, diuen que influït per la seva esposa italiana, Isabel Farnese, i es va encarregar a Filippo Juvara, considerat el gran mestre del barroc italià, tot i que després de la seva mort el van continuar Sachetti i Francesco Sabatini, el favorit de Carles III, que ja va viure a l’edifici quan s’acabava. Encara dedicat a enaltir les glòries de la monarquia hispànica –els sostres immensos de Corrado Giaquinto–, el palau desborda italianisme. La seva construcció és rara, ja que s’assenta en un congost, per la qual cosa és molt imponent des dels jardins del Campo del Moro i més accessible des de les façanes del carrer Bailén, encara que sempre sumptuós. És famosa l’escala principal amb els frescos de Tiepolo –es tracta del Palau Reial més gran d’Europa– i hi destaquen sales ornamentadíssimes, com ara el Saló del Tron amb els quatre lleons de bronze daurat esculpits el 1651 al taller romà de Matteo Bonicelli i encarregats per a l’antic Alcàsser, o el Saló de les Columnes, amb la còpia del XVIII de Carles V vencent el Furor, original de Leone Leoni, al Prado. És clar que, a més de l’esplendor arquitectònic o ornamental (el gabinet de porcellana, les taules de les esfinxs), hi ha quadres de Caravaggio, de Goya, de Maella, de Rigaud i els frescos de Mengs, Sabatini o Bayeu... L’armeria té peces notabilíssimes com ara la rodella de Carles V, anomenada Medusa, obra de Francesco Negroli, el casc o borgonyota que l’acompanya i una espasa nassarita que va fer servir el cardenal infant Ferran d’Àustria, entre moltes notables armadures... L’enumeració ni pot ni ha de ser exhaustiva. Només cal dir que l’art no està només a les catedrals de Toledo o de Girona –entre moltes d’altres–, sinó en aquests palaus borbònics una mica allunyats del públic al principi (La Granja, Aranjuez...) perquè la família reial els va usar com a residència fins a la República del 1931. Crec que no va malament el record i la visita a tant d’esplendor, molt ben conservat. A la imatge, Caravaggio. Salomé amb el cap del Baptista.