L'espai públic i la caiguda de l'escultura eqüestre

Llegir el llibre de Richard Sennett sobre l’espai públic, en una edició d’Arcàdia, sempre és una alenada d’aire fresc. Ell defensa un sistema obert d’entendre aquest nostre espai, que les coses tinguin el seu temps i que la mutació no s’acabi mai; reflex inequívoc de la condició humana. Parla que el temps subverteix, altera, desestabilitza. I que les fòbies racionalistes d’un moment en què Le Corbusier i el seu model, el pla Voisin, marcaven la pauta van fer, en bona part, llufa.

L’espai públic és motiu sempre de diàleg o de confrontació. Riuades de manifestants expressant-se lliurement per una llibertat –Catalunya té un currículum ampli de performances d’aquesta magnitud en els darrers anys–; escultures com ara la Carmela, de Jaume Plensa, que només s’hauria d’exposar temporalment davant del Palau de la Música, però que el poder de seducció de la qual i la volguda presència d’una obra icònica d’aquest autor a la ciutat han portat a la discussió de si s’ha de comprar i instal·lar permanentment, sense haver activat prèviament, però, un pla d’escultura a l’espai públic de Barcelona, flagrant contradicció, i sabent que Plensa ja té dues obres a la ciutat bastant desconegudes.

L’espai públic també sap de l’arquitectura tàctica de les superilles, que té revolucionada tota una comunitat veïnal, una comunitat prou adulta que vol canvis per a la transformació social, però que ni és ruca ni vol imposicions tàcites i tàctiques. Diàleg socràtic, potser. Ja aquests dies, veiem com un retrat eqüestre d’època franquista i de Franco –elaborat per un magnífic escultor republicà, Josep Viladomat, que a desgrat i per recuperar un cotxe la va fer– torna a sortir de les catacumbes, amb decapitació i caiguda inclosa, i comporta una batalla campal, simbòlica i ideològica, que tot ho perverteix i que res aclareix. Potser el que més greu em sap és aquest estèril debat de contraposició de memòries i que la reflexió sobre la memòria de la II República quedi en un segon terme. Com diu Josep Fontana: “És fàcil trobar els elements per a una exposició sobre la memòria franquista, però no ho és tant fer-ho per a una d’antifranquista, perquè l’antifranquisme no ha deixat monuments”, malgrat que defensi, com ho puc defensar jo, que es facin exposicions sobre l’art nazi o el feixisme, malgrat que la idoneïtat del moment, del lloc o de la pedagogia siguin quelcom per qüestionar de dalt a baix. Parlant amb l’escultor Medina-Campeny, tot irònic, em va dir que potser el més subversiu hauria estat una instal·lació amb una grua permanent de la qual pengés l’escultura de Franco amb unes brases a sota. Anècdotes a banda, potser del que hauríem de parlar és de l’art com a recuperador de la dignitat dels derrotats de la Guerra Civil espanyola del 1936. El Grup de Treball, Joan Brossa, Carles Fontserè, Estampa Popular, Enric Marquès –del qual he donat a la ciutat de Girona recentment el quadre Família, que es pot veure en una exposició al Museu d’Història amb una sèrie punyent i brillant de gravats de deix criticosocial de l’autor–, Francesc Abad, Francesc Torres, Marcel Dalmau... van treballar i han treballat el tema; però, com reconeix el crític Juan Vicente Aliaga: “En els primers anys de la Transició, per ser europeus, semblava que era millor oblidar tota relació de l’art amb la política i oblidar l’art que havia estat crític”, i, hi afegeix: “L’educació no ha reactivat a les escoles aquesta desmemòria col·lectiva, i és complex, per tant, que els joves hi mostrin interès.”

Tots aquests exemples posen de manifest que els carrers, les àgores-places, els túnels subterranis... per on transiten milers de persones en un formigueig incessant, generen milions d’interaccions que podrien suscitar novel·les de tota mena: d’amor, seducció o terror. Una mica com tots els debats incessants i imprescindibles que el congrés d’arquitectura de Barcelona ens proporciona durant aquest any i que tant de bé fa a la comuna cognició humana, sense fer soroll però sí molta fressa intel·lectual.

A la imatge, exposició “Franco, Victòria, República. Impunitat i espai urbà”. Pere Virgili-El Born CCM