Abad. Venècia a ulls clucs

La cittá che non si vede, d’Antoni Abad, és el projecte escollit per representar el pavelló català en la 57a edició de la Biennal de Venècia. Comissariada per Mery Cuesta i Roc Parés, l’exposició vol elaborar una cartografia heterogènia de la ciutat de Venècia a partir del material generat per un col·lectiu d’invidents locals. Durant els mesos previs a la mostra es duran a terme tallers de formació per transmetre als participants els coneixements tècnics necessaris perquè puguin generar sons i imatges durant els seus itineraris a través dels canals de la ciutat. Materials que en l’exposició s’empraran com a ingredients visibles i sonors d’un espai de recerca i experimentació cutural obert a la partipació social. A iniciativa dels comissaris, el projecte es culminarà amb l’edició d’una novel·la gràfica en codi Braille i d’un Simposi Internacional de Geolocalització. La citta che non si vede és la quarta edició del projecte BlindWiki, que Antoni Abad ja ha assajat a les ciutats de Roma (2014), Sydney (2015) i Berlín (2015). En el primer projecte romà, Antoni Abad va fornir i formar a una comunitat d’invidents d’uns dispositius mòbils des d’on poder comunicar els accidents amb què els protagonistes topen en els recorreguts quotidans per la ciutat. Els invidents enregistraven tot tipus de paranys urbans –senyals de trànsit, semàfors, cotxes, pilons–, que l’artista documentava a la xarxa internàutica. Es tractava d’una cartrografia de denúncia en una ciutat governada per l’anarquia urbanística i el caos circulatori. A La citta che non si vede ja no es tracta només de delatar el maltractament urbanístic envers una minoria social, sinó també de proposar un recorregut alternatiu a la cartografia hegemònica d’una ciutat com Venècia, atrofiada pels fenòmens col·laterals provocats pel turisme de masses: l’estandarització globalitzada, la frivolització dels espais públics, l’espectacularització urbana de la cultura. Antoni Abad creu, així, en el principi alliberador de la tècnica posada al servei de l’art i de la societat. Ho reivindica des del 2005, moment en què inicià els seus treballs amb comunitats reprimides a través del suport móbil i internàutic, com amb la minoria gitana de Lleida, els taxistes de Mèxic o els missatgers motoristes de Sao Paulo. Abad contradiu així un creixent corrent de pensament contemporani segons el qual la tècnica 2.0 –el móbil, les xarxes socials, internet– és un mitjà de control i repressió del subjecte contemporani. Pensadors com Bjun Chul Han, Evgeny Morozov o Peter Sloterdjk, reivindiquen zones alliberades de control mòbil i internàutic, a redòs d’una societat que tot ho vol homogeneïtzar des de l’apropiació, la mesura i el comerç del temps vital dels individus. Antoni Abad, insisteix, en canvi, en l’alternativa subversiva de la tècnica, talment com un avantguardista rus: construir la tècnica des de l’art i fornir-la a les comunitats reprimides perquè, a través de la seva mirada divergent, puguin ser redimides, i redimeixin de retruc l’espectador. És, en paraules de Martí Peran, l’art públic desitjable: “Aquell que no imposa res en lloc de tothom i que s’insereix en unes escletxes i unes demandes ja existents en el cos social.” Antoni Abad és un mesurador tècnic compulsiu. Ho delata el seu genoma artístic. Un escultor en el declivi de l’escultura moderna, i en plena identificació amb l’esperit desconstructiu de la postmodernitat. De bon inici s’interessà per la cartografia dels processos de treball escultòrics i la classificació de materials, actitud que mostrà en la seva primera exposició a l’Espai 13 de la Fundació Miró (1986), i més endavant en l’elaboració d’obra a partir dels mateixos estris mesuradors de l’escultor (1993). Abad tenia una obsessió innata per la mesura de l’espai i del temps, i per aquest motiu a mitjan anys noranta abraça el treball audiovisual d’una manera espontània. Abad s’aboca llavors en la mesura domèstica audiovisual del seu espai vital, a través de pams i peus (Medidas menores, 1994). A partir del 2005, aquesta mesura de la quotidianitat s’obre a la mesura de la realitat social, en aliança amb l’ens tecnològic mesurador per excel·lència: la xarxa internàutica. El canvi estructural del seu treball es produirà en la mireta del compromís. Mentre abans ens trobàvem davant d’un escultor compromès verticalment amb l’existència –la seva darrera concessió a la modernitat–, ara ens trobem davant d’un artista audiovisual compromès horitzontalment amb la societat. El projecte a Venècia el podem entendre com una culminació del trajecte alhora tècnic, social i reivindicatiu del seu treball artístic. Biografies de comissaris i artista Roc Parés Burguès (Mèxic, D.F., 1968). Artista investigador en comunicació interactiva. Doctor en comunicació audiovisual (UPF, 2001) i llicenciat en belles arts (UB, 1992). Professor associat i investigador del Grup DigiDoc, del departament de comunicació de la Universitat Pompeu Fabra. Els seus treballs artístics es caracteritzen per l’experimentació poètica i crítica amb les tecnologies digitals i han estat presentats i exhibits internacionalment al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, Fundació Joan Miró, Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía, Centro Cultural de Belém, Tate Gallery, Art Gallery of Ontario, National Museum of Photography, Film and Television, Centro Cultural de España en México, Ex Teresa Arte Actual, Laboratoire Paragraphe Université París 8, Brandts Danmarks Mediemuseum, Centrale Montemartini, entre d’altres. Els seus treballs de recerca han estat publicats per British Computer Society, Academic Press, FECYT, Macba, MIT Press, entre d’altres. Mery Cuesta (Bilbao, 1975) és crítica d’art, comissària d’exposicions, docent i dibuixant. Com a crítica d’art és una firma habitual des del 2002 al Cultura/s de La Vanguardia, on actualment publica una secció setmanal d’opinió sobre art anomenada Centellas. Escriu també articles i textos assagístics per a moltes altres publicacions. El 2002 guanya el premi Espais de la Crítica d’Art, gràcies al qual publica el seu primer llibre, una anàlisi de la producció cinematogràfica experimental en l’Espanya dels anys 70. Acaba de presentar La Rue del Percebe de la cultura y la niebla de la cultura digital, un assaig sobre els efectes de la cultura digital en el consum cultural amb l’editorial Consonni. Antoni Abad (Lleida, 1956) és llicenciat en història de l’art per la Universitat de Barcelona el 1979 i European Media Master per la Universitat Pompeu Fabra el 1997. L’any 2006 va rebre el Premi Nacional d’Arts Visuals de la Generalitat de Catalunya i el Golden Nica Digital Communities del Prix Ars Electronica a Linz, Àustria. Ha participat en les Biennals de Venècia i Lima (1999), Sevilla (2004 i 2008), Mercosul Porto Alegre (2009) i Berlín (2016). Els seus projectes han estat presentats al Centro de Arte Reina Sofía, La Casa Encendida i Matadero de Madrid; Macba i Centre d’Art Santa Mònica de Barcelona; New Museum i P.S.1. de Nova York; Hamburger Banhof de Berlín i ZKM de Karlsruhe a Alemanya; Musac a Lleó, Centre d’Art Contemporain a Ginebra, Museo de Arte Moderno en Buenos Aires; Laboratorio de Arte Alameda i Centro Cultural de España a Mèxic, i Centro Cultural Sao Paulo i Pinacoteca do Estado de Sao Paulo a Brasil, entre d’altres. A la imatge, Roc Parés, Mery Cuesta, Manuel Forcano (director de l’Institut Ramon Llull) i Antoni Abad, durant la presentació del projecte.