Francesc Fontbona escriu el pròleg del llibre de Bernat Puigdollers i Aleix Catasús

El dia 13 de desembre a les 19 h es presenta a la Sala Pi Sunyer de l’Institut d’Estudis Catalans el llibre El Noucentisme a Barcelona publicat per l’Ajuntament de Barcelona i l’Editorial Àmbit, il·lustrat amb fotos fetes per Laia Serch, col·laboradora de Núvol. L’acte comptarà amb la presència dels autors, Aleix Catasús i Bernat Puigdollers, col·laborador de bonart. També comptarà amb la participació del doctor Francesc Fontbona que n’ha escrit el pròleg: “Solem jutjar la modernitat de les coses a posteriori, quan ja sabem com s’ha consagrat generalitzadament aquesta modernitat. Això vol dir que si postures modernes en el seu moment no desembocaren en tendències que avui tenim per modernes, tendim a creure que no devien ser tan innovadores com pretenien. Això pot ser, tanmateix, una creença equivocada. El Noucentisme, sens dubte, va néixer amb voluntat de modernitat, amb ganes d’escombrar l’art pompier, i no sols amb voluntat de superar el Modernisme, com esquemàticament se sol creure. Ara identifiquem la modernitat artística del segle XX, des dels seus inicis, amb l’art d’avantguarda –Cubisme, abstracció, Dadaisme, Surrealisme–; però quan el Noucentisme s’estava formant, el concepte d’Avantguardisme artístic no existia encara, ja que el Noucentisme naixia tot just, més o menys, quan el Cubisme també s’iniciava, i ho feia d’una manera encara molt críptica, ja que només coneixien la “bona nova” i la seva primera gran obra definitòria, Les demoiselles d’Avignon de Pablo Picasso, els amics que passaven pel taller d’aquest a París, sense sospitar que anys a venir aquella obra estranya de gran format, molt de temps arraconada, seria considerada per tothom la pedra fonamental de la nova pintura mundial. Aleshores, també als noucentistes els animava un esperit de renovació, i per això els primers pintors catalans noucentistes no s’emmirallaven en el pompierisme, sinó uns en Cézanne o altres en els Nabís, i alguns dels seus successors immediats tenien coses a veure amb el Fauvisme, que no deixava de ser la darrera de les escoles “tradicionals” immediatament abans del terrabastall demolidor de l’Avantguarda. A més, les possibles conseqüències generalitzades que podien tenir les “revolucions” culturals fetes a París o les fetes a la perifèria –que és el que Barcelona era– tenien una magnitud absolutament diferent, i per tant una influència potencialment enorme en el cas de París i pràcticament nul·la en el cas de Barcelona. D’altra banda, la modernitat noucentista era evolutiva i en canvi l’avantguardista seria revolucionària, i bàsicament per aquest parell de raons l’Avantguardisme consolidat ha monopolitzat retrospectivament, arreu, la condició d’inquietud renovadora de l’art del seu temps”. El llibre d’Aleix Catasús i Bernat Puigdollers, dos autors joves que ja dominen molt a fons els aspectes i característiques de l’art de l’època sobre la que escriuen, no rellisca cap al tòpic. Hi queda ben clar que el Noucentisme –exactament igual que el que havia passat abans amb el Modernisme– no es traduïa en l’art com un estil únic o homogeni, sinó com un conjunt de respostes plàstiques, emparentades però diferents, a un estat d’opinió sorgit del caliu del catalanisme i de les ganes de renovar el país de dalt a baix. El Noucentisme volia allunyar-se del ruralisme vuitcentista, però això no vol dir que s’allunyés del conjunt del món català, és a dir, del món no barceloní. Vol dir només que pretenia “civilitzar-lo”. És allò de la Catalunya-ciutat, eslògan que tant va repetir-se aleshores. Per força al text d’aquest llibre que ara prologo es fan sovint referències, sense estendre-s’hi, a realitzacions i figures de tot Catalunya, i encara de tot l’àmbit lingüístic català, encara que el llibre proclami des del seu títol que parlem del Noucentisme a Barcelona. Això és així perquè no pot ser d’altra manera. El Noucentisme és un moviment essencialment català encara que Barcelona en sigui el seu pol principal, i genèricament la ciutat en sigui el seu marc preferent. Els noucentistes no volien redimir Barcelona, com han volgut fer altres intel·lectuals més moderns amb manifesta voluntat de “cosmopolitisme” i manifestacions de soi-disant “no nacionalisme”, que tanmateix al darrere de Barcelona no hi volien veure altre país que Espanya. El camp d’acció del Noucentisme va ser Catalunya. Sovint es creu, esquemàticament, que el Noucentisme era l’art de la Lliga Regionalista de Prat, Cambó o Puig, però en realitat era un alè molt més ampli que això: també seria l’art d’Acció Catalana i dels republicans catalanistes… Era un moviment força transversal, però no tant com per a relacionar-lo amb el Lerrouxisme, ni amb el monarquisme més ranci, perquè aquests eren corrents socials essencialment antitètics a la manera de pensar i de viure que generava el Noucentisme. L’estil artístic reflecteix sovint coses molt més profundes que merament ornamentals. En aquest cas el Noucentisme mostra una catalanitat forta i voluntariosament regeneradora, i per això podia ser, i era, comú a partits diferents. Fins i tot cal subratllar que quan els catalanistes de la Lliga, el partit de l’entorn del qual certament partí l’espurna del Noucentisme, volgueren acostar-se a un públic molt més ampli que el dels lletraferits, i volgueren connectar amb les capes més populars de la societat catalana –a revistes com Cu-cut! o En Patufet–, l’estil que utilitzaven s’apartava de l’elegant refinament neopopularista o arcaicament classicista, cars als noucentistes, i s’apropava en canvi a una caricatura grassa i a voltes un tant xarona, més aviat emparentada amb la línia popular de les revistes satíriques vuitcentistes barcelonines L’Esquella de la Torratxa o La Campana de Gràcia, que també es mantingueren intensament actives durant bona part del segle XX, utilitzant una mena de llenguatge plàstic coetani però ben diferent del que mostraven els noucentistes. El buit de suport oficial al món noucentista que deixà la Dictadura de Primo de Rivera, per incompatibilitat essencial manifesta, fou suplert, en bona part, per la iniciativa privada; de manera que els anys vint avançats, tot i haver desaparegut la Mancomunitat de Catalunya –primer conservant el nom, i després ni això–, l’estètica noucentista sobrevisqué amb prou bona salut en editorials i revistes que sabien que tenyint-se de Noucentisme enviaven al seu lector –que lògicament no havia pas desaparegut amb el canvi de règim– el llenguatge subliminar que no eren en plataformes ràncies ni tèbies, sinó poc i molt continuadores de l’obra del ja difunt Prat de la Riba i els seus. I com ja és prou sabut la gent propera a Prat, ja en vida d’ell, depassava els límits del seu partit polític. Per posar un exemple ben entenedor, Pau Casals, que no era un noucentista de soca-rel però sí un catalanista inequívoc, va suplir pel seu compte l’acció cultural i cívica pública impossible en temps de dictadura, fundant una orquestra simfònica, que portava el seu nom, digna d’un país europeu civilitzat, i dotant-la –potser sense adonar-se’n– d’una imatge pública d’empresa molt propera també als cànons noucentistes. S’ha tendit a centrar la producció artística noucentista en uns quants noms –Torres-Garcia, Sunyer, Nogués, Clarà, Casanovas, Galí, Obiols…– i en aquest llibre es planteja i es justifica que hi tenen un pes molt semblant altres figures molt menys publicitades com els pintors Francesc Labarta o Darius Vilàs, l’arquitecte Josep Maria Pericas, l’esgrafiador Ferdinandus Serra, o Francesc Canyellas, un veritable tot terreny que conreà diverses tècniques molt visibles –mural, xilografia, ornamentació…– però des d’una posició personal molt poc procliu al protagonisme. Això s’ha pogut fer així perquè Catasús i Puigdollers no han fet una simple síntesi de coses sabudes, sinó que han incorporat diverses troballes al seu text, i l’han interpretat d’acord amb els seus coneixements i la seva agudesa. I com que no hi ha obra sense patró, han trobat la complicitat, per publicar-ho, de l’Ajuntament de Barcelona, la capital del país que va conformar aquest moviment –no sols artístic, sinó literari, musical, etc.– que va ser inventat i batejat per Eugeni d’Ors però que va ser dotat de contingut per moltes altres personalitats que circulen per les pàgines d’aquest volum".