Més de 60 obres de Miró s'exposen permanentment al nou espai de la Fundació Mapfre

La Fundació MAPFRE ha presentat el dia 13 de desembre a Madrid, l'Espai Miró, un lloc en el qual s'exhibiran de manera permanent obres de Joan Miró (Barcelona, ​​1893-Palma de Mallorca, 1983), cedides com a dipòsit temporal. La col·lecció està composta per 65 obres de Joan Miró procedents de diferents propietaris i a més compta amb quatre escultures i un oli d'Alexander Calder (obsequis d'aquest al mateix Miró), amb el qual el pintor català va mantenir una gran amistat i una especial proximitat artística. Tot i que en la seva majoria es tracta d'obres de les últimes dècades, es poden trobar pintures de diferents períodes, en què Miró reflecteix contínuament els mateixos temes, reinventándolos i donant-los una nova vitalitat. El recorregut per la col·lecció es divideix en cinc seccions. La primera d'elles, Miró / Calder, presenta la mútua admiració artística i la relació d'amistat entre els dos artistes, que compartiran el mateix interès per la depuració formal dels motius, així com per l'abstracció, el circ o el ballet, entre d'altres . Com a exemple d'aquesta relació destaca el Retrat de Joan Miró, realitzat en filferro d'acer per Alexander Calder. Aquest conjunt d'obres exposades són regals amb què el mateix Calder va obsequiar Miró. Després de les Constel·lacions, Miró va inaugurar una nova manera de disposar en la superfície del quadre tot un seguit de formes, que exercirien una notable influència en la major part dels expressionistes abstractes nord-americans, una influència recíproca, que s'observa en la gestualitat de les obres de gran format de l'artista català. Tal és el cas de Dona espanyola, del 1972. Per aquest motiu aquesta secció es titula El signe i el gest, on a més es pot veure l'ús que fa l'artista de diferents materials com l'arpillera, el cartró com a suport, l'acrílic o el llenç sense bastidor, que recorden l'ambient de l'informalisme que per aquests anys es desenvolupava a Europa. A la tercera secció Dones, ocells, estrelles es poden observar els motius principals de l'obra de l'artista català, però renovats. Miró els utilitza com un pretext per estudiar sobre la pròpia pintura i la gestualitat: el negre i el traç dur i agressiu s'alterna amb arabescos i formes corbes "tacades" per les gotes que deixa l'acrílic sobre la tela, tal com veiem en femme, 1974, per citar només algun exemple. Alhora, l'artista va depurant els motius deixant l'obra gairebé nua, reduïda a la seva pròpia essència. Una galeria de monstres se centra en "els caps" dels últims anys. Personatges és la paraula francesa que millor descriu als monstres de Miró, criatures estranyes, unes vegades travesses i altres líriques. Caps solitàries que sorgeixen de la tela i que ens miren inquisitivament produint en l'espectador una mena de por barrejat amb l'humor que trasllueix la seva obra. L'última secció, Desafiament a la pintura, mostra un conjunt de pintures, que s'entenen millor en recordar la cèlebre frase segons la qual l'artista "volia assassinar la seva pintura". Aquest assassinat té un doble sentit. D'una banda els materials de rebuig, les tauletes, les resines i els pegats de pintura esdevenen protagonistes. D'altra, intervé sobre pintures ja existents: compra obres d'artistes desconeguts, trobades en mercats populars, sobre les que pinta amb un resultat que és una barreja dels dos. En total, Miró va fer deu d'aquestes obres al llarg de la seva carrera de les que l'exposició mostra quatre com a Personatges en un paisatge prop del poble, 1965. A la presentació han participat el director de Cultura de Fundació MAPFRE, Pablo Jiménez Burillo, i el professor i director de la New York University a Madrid, Robert Lubar Messeri. A les imatges, a dalt, Joan Miró, pintura 1973, acrílic sobre tela. Col·lecció particular en dipósit temporadal. © Succesió Miró 2016. A sota, el director de Cultura de la Fundació Mapfre, Pablo Jiménez Burillo.