Any Fontserè: Exposicions, revisar i reconsiderar

El Centenari Carles Fontserè arriba al seu equador, ja que el tret de sortida es va donar el mes de juny passat. Les circumstàncies van voler aleshores que Terry Broch, vídua de l’artista, se n’anés poc abans que es posessin en marxa els primers actes; motiu pel qual en aquest tram inicial d’activitats s’han inaugurat no només les primeres exposicions, sinó també els homenatges i les taules rodones dedicats a tots dos. Així, d’entre totes les conjectures i conclusions que la revisió de la figura de Carles Fontserè ha posat sobre la taula fins ara, una de les primeres premisses sòlides i innegables és que Fontserè, en la seva completesa, no hauria estat possible ni s’entén sense el suport i l’ajut que va rebre de la Terry Broch. Ara, la segona volta del centenari comprèn noves activitats i exposicions que denoten aspectes inèdits, i d’altres de potser oblidats o limitats parcialment, de la realitat creativa i social de l’artista, i arrenca després d’un estiu marcat per la polèmica i les acusacions de col·laboracionisme amb el govern de Vichy, en un episodi de foc encreuat entre diferents espais polítics i culturals. El pont entre les dues parts de l’Any Fontserè l’ha establert l’exposició Carles Fontserè. L’aventura artística, oberta a Banyoles (Monestir de Sant Esteve), prop de Porqueres, on van residir Fontserè i Broch en els seus últims anys de vida. La mostra ha estat comissariada per Josep Rigol, descobridor i recuperador en la dècada dels setanta del Fontserè fotògraf, quan tots dos es van conèixer precisament a Porqueres perquè després Rigol l’apropés al teixit de fotògrafs barcelonins format per la generació de Miserachs, Maspons, Terré i Colita, i també per l’emergent aleshores del mateix Rigol, Fontcuberta, Formiguera o Manuel Serra, entre d’altres. Essent bon coneixedor de l’artista nouvingut a Catalunya, Rigol ha dissenyat una mostra sintètica però panoràmica de totes les etapes creatives de Fontserè, des de Barcelona a Nova York, articulada des de la multidisciplinarietat. En aquest sentit, l’exposició ha ofert per primera vegada una mirada polièdrica a un artista, l’obra del qual ha tendit a ser reduïda, de manera mitificadora, al cartellisme, quan en realitat aquest format abraça una producció petita en el conjunt de la seva obra. L’exposició de Banyoles, així, ha demostrat una nova premissa: si bé Fontserè no innovava, sí  que absorbia, processava i creava amb facilitat a partir dels nombrosos contextos, tendències i necessitats vitals on estava immers. El cartellisme en temps de la República, és clar, però també el gravat o l’escenografia en els anys d’exili a França, el còmic i la fotografia documental a Nova York, i la pintura com un eix transversal que va mantenir de manera permanent. Tota l’obra exposada, bona part inèdita, prové de l’Arxiu Comarcal del Pla de l’Estany, que custodia i preserva el Fons Fontserè, adquirit en la seva integritat per la Generalitat gràcies al vitalici que l’artista va signar en vida el 1994. Malgrat les desenes de milers d’instantànies que Fontserè va elaborar en els anys cinquanta i seixanta, ell no es considerava un fotògraf. Ara bé, la seva amistat amb Josep Rigol és només una mostra de la bona sintonia que l’artista va mantenir amb altres fotògrafs, sovint molt més joves que ell però amb els quals, no obstant això i pel seu caràcter a contracorrent, solia sentir-se més a gust. Fruit d’aquest encaix és, en part, l’exposició Mirades a Fontserè, comissariada pel fotògraf Pere Duran, amb la col·laboració del Col·legi de Periodistes de Catalunya i organitzada primer a l’Escola Internacional de Fotografia Grisart a Barcelona i, ja a partir del desembre, instal·lada a la Biblioteca Carles Rahola de Girona. En aquest cas, la mirada s’inverteix i la mostra recull un conjunt de retrats fets a l’artista a partir de la càmera d’una desena de fotògrafs i fotoperiodistes que s’hi van apropar i el van conèixer, com ara el mateix Duran, de nou Rigol, Patricio Salinas, Ferran Sendra, Robin Townsend i Eduard Olivella, entre d’altres. Menció especial cal fer de Manuel Serra, que a més de retratar Fontserè va treballar com a positivador de les seves fotografies des que l’artista retornà a Catalunya i inicià, en la dècada dels vuitanta, la difusió de la seva pròpia obra com a fotògraf. Des d’un acostament d’apropiació, especulació i noves lectures, Carles Fontserè: 60.000 fotografies suggereix, per la seva banda, una reinterpretació de l’ingent fons fotogràfic que l’artista va elaborar des de finals del 1950 mentre recorria amb la seva càmera Rollei els carrers de Nova York, San Francisco, París, Londres, Roma o Ciutat de Mèxic. La mostra ha estat impulsada i acollida per la Fundació Lluís Coromina de Banyoles i abraça l’obra contemporània dels artistes Carlus Camps, Xavier Pérez i Manel Bayo, que plantegen, així, noves mirades a la mateixa mirada fotogràfica de Fontserè. Per acabar, l’Any Fontserè tindrà en aquest tram final un espai a l’Ateneu Barcelonès per a l’aproximació i el debat sobre els anys de l’artista a París. Aquells que han concentrat la polèmica de les seves experiències com a exiliat republicà a França i col·laborador de la revista La Gerbe. Aquestes conferències, a càrrec de Joaquim Nadal, Xavier Pla o Agustí Colomines, entre d’altres, poden brindar una oportunitat al públic per acostar-se encara més a la indutable vàlua i rellevància del testimoni i l’obra de Fontserè per a la construcció col·lectiva d’un coneixement complex i inclusiu dels fets històrics i el paper que pot jugar la cultura en la seva lectura crítica. Perquè el que havia de ser un centenari per recuperar i avaluar la complexitat i la riquesa del fons documental i creatiu de l’artista, avui de titularitat pública, s’ha convertit de sobte en una urgència de comprensió de les dinàmiques històriques i de l’experiència vital de les persones, basada en la paradoxa, la contradicció i l’escala de grisos. A la imatge, Pere Duran. Mirades a Fontserè. Exposició a l’Escola Grisart de Barcelona i a la Biblioteca Carles Rahola de Girona.