Sense art ni poesia no hi ha política

Vam haver de treballar de manera subterrània, ens vam emmordassar, però es va continuar treballant per dins. La poesia i la pintura han mantingut la vitalitat del nostre país. (Joan Miró en conversa amb Georges Raillard, el novembre del 1975) Mancats d’estructures tancades, els catalans sempre prefereixen espais oberts; d’aquí el seu dinamisme. Fins i tot, amb la necessitat d’un estat propi, s’estimen més un estat modern i innovador que no un de decimonònic. Més que un estat, per voluntat, Catalunya se situa, avui, en l’espai estat-nació posterior a l’estat. Fins i tot, en termes de politologia, la reivindicació política que avui es fa té caràcters postnacionals. Ens posem al dia per anar cap a endavant. Desitjaria un estat petit i capsulat i una nació oberta. Una energia del passat que cabés, concentrada, en un centímetre cúbic; i una energia del present que es representés per un llibre a cada ciutadà, i que el llibre fos el vot. Sense cultura, la postnació no és res més que estructura. En la història de la cultura d’ara fa un segle, trobem Carner recollint la Flor en els Jochs Florals de Sitges de la mà de la reina. El jovenet Miró exposava per primera vegada en una galeria de Barcelona amb realisme poètic. No vendria res. Hagué de viure la revolta poètica entre el grup d’artistes i poetes de la Rue Blomet per anar més enllà. Una poètica que era una política. Aquí, la política era incapaç perquè el sostre, el marc, no se salta. El catalanisme de Carner és ferri, organitzat i lleial. De cames llargues i de despatx; de ciutat i de torreta. Provocà una Catalunya moderna que acabarà a l’exili i mantindrà la llavor per una Catalunya en fe democràtica. El catalanisme de Miró és subversiu, ideal i concret. Trobà a l’arrel una energia nova, implosiva. Va dels peus al cap i del cap a la mà. I en la seva expressió, de zero cap a la llibertat. Una llibertat que és forma oberta que esdevé forma pura en moviment continu, en revolta permanent. El model culte i popular de Carner que s’escampà per tot Catalunya s’ha reactualitzat en la poesia recitada de tants poetes de recital diari i de carrer. L’art de Miró ha arribat a ser reconegut arreu del món, amb cues i mercat i estudis sense parar, com una de les aventures i aportacions més radicals i inèdites de l’esperit poètic i artístic del segle XX. En el plet entre noucentisme i avantguarda, Joan Miró no feia distinció entre la pintura i la poesia, i la revolució de l’esperit. Segurament, Carner, per vocació cristiana, no feia distinció entre literatura i societat, política. En termes de filosofia política, Carner seuria al Parlament i Miró, no. En una carta emotiva, datada el 18 de juliol del 1948, de pell de gallina, sobre la qual no hem pensat prou, Josep Carner des de l’exili escriu a Miró. S’excusa de no poder assistir a la inauguració a París i li reconeix el paper: “Ningú, de tots els catalans, no ha sabut depassar-vos en la compenetració, en la unitat vivent, de la nostra saba mil·lenària i el sentit de la universalitat.” Carner acaba d’enviar un missatge polític. La carta està datada el 18 de juliol del 1948, dotze anys després del Alzamiento Nacional. La carta, actualment dipositada a la Fundació Pilar i Joan Miró de Palma, hauria de poder ser interpretada sobre el sentit d’“universalitat” que els catalans hem de continuar tenint. I el crit d’atenció: sense cultura no hi ha política. A la imatge, l’esperit d’avantguarda representat pels quatre amics: l’arquitecte Sert, Miró que n’ha fet el grafisme, el poeta J.V. Foix i el ceramista Llorenç Artigas. Gentilesa: De Joan Miró i els poetes catalans, Enciclopèdia Catalana i Successió Miró.