"Temps és que sigui temps" de Juan Carlos Batista a la Galeria N2

La Galeria N2 del carrer Enric Granados, 61 de Barcelona presenta Temps és que sigui temps de Juan Carlos Batista del 16 de febrer al 24 de març del 2017. És la primera vegada que Batista (Tenerife, 1960) exposa a Barcelona. La seva capacitat de combinar en imatges de gran bellesa, la sensibilitat artística i la consciència crítica, fan d'ell un artista imprescindible en els temps que corren. Reconegut internacionalment, Batista ha participat en res tan importants com ara Arco Madrid, Pinta London o Pulse Miami i ha exposat els seus treballs a Nova York, Berlín, el Marroc, Senegal, Mauritània, Cuba i Argentina. La seva obra forma part d'importants col·leccions com ara TEA Tenerife Espai de les Arts, el Museu de Angra do Heroísmo d'Açores, el MIAC Museu Internacional d'Art Contemporani de Lanzarote, Olor visual o els Governs de Canàries i de Navarra, entre d'altres. Després de presentar en el TEA la seva exposició antològica Realidad casi humo, i simultàniament a la seva actual mostra al Centre d'Art La Regenta, titulada Casi humo, arriba a N2 amb Temps és que sigui temps: un recorregut per diferents conflictes bèl·lics, des de la primera guerra mundial i la guerra civil espanyola, ns a l'actual guerra a Síria. Batista construeix imatges surrealistes a partir de la manipulació digital de fotografies històriques, obres d'art i imatges d'arxiu. Dins del mateix territori conceptual treballa també l'escultura en fusta, resina i poliuretà. A partir d'un esdeveniment tan dramàtic com la guerra, es val de la bellesa i de la ironia per moure'ns a la reflexió i reivindica la importància de la conservació de la memòria històrica, no només per justícia cap a les víctimes sinó també pel seu valor paradigmàtic. Temps és que sigui temps és també una crida d'atenció: malgrat les traumàtiques experiències bèl·liques de principis del S XX, continuem cometent els mateixos errors, com si no haguéssim après res d'ells. En la sèrie La vita è bella, amb una clara inspiració en la pel·lícula homònima del director italià Roberto Benigni, Batista amaga l'horror d'un bombardeig a Síria convertint-ho en un idíl·lic paisatge. En la sèrie El partido, ens parla de la relació entre els combatents, capaços de matar-se des de les trinxeres i, alhora, durant un alto el foc, poden tenir la disposició de jugar al futbol. En la imatge Romàntics i realistes XXV, per l'entorn en el qual se situen els artífexs de la guerra i l'actitud que presenten, semblen guies d'alts valors. Temps és que sigui temps pren el seu títol d'un vers del poeta Paul Celán en versió al castellà de José Ángel Valente. En una fugida permanent i estèril l'autor tracta d'escapar-se de la memòria agònica i obstinada dels camps d'extermini. Busca un temps on pugui reconciliar-se amb els homes, on inútilment pugui recuperar els afables dies prebètics, on en el mirall és diumenge i en el somni es adorm. El vers del gran poeta no augura res de bo. Però, potser en el plànol col·lectiu, arribi de sobte un temps on la determinació ètica de la ciutadania canviï els pronòstics. Les diferents fotografies d'aquest projecte s'articulen entorn de la qüestió bèl·lica. Romàntics i realistes aborda la memòria històrica. Resitua personatges i testimoniatges visuals de la Guerra civil espanyola i els transfereix, en la seva major part, a paisatges romàntics. Una sort d'Arcàdia per a perdedors, un paisatge de consolació. Un món idíl·lic recentment estrenat on tot seguit els combatents es fan un fort en el bosc... Aquest treball transita per un camí on solament l'art li autoritza fabular amb la memòria. El context legitima la memòria accionada. Una altra cosa molt diferent és quan l'acció s'enquista de forma deliberada en la nostra Història recent. El rigor històric empleat per alguns pseudohistoriadors és d'una pocavergonya solament comparable a la dels seus mecenes i mentors. Un temps, ja dic, en què la derrota i els seus hereus posin a escalfar els seus ossos al sol, es despullin per sempre de la humitat immisericorde dels qui, en una sofisticada tortura, no acaben de matar als nostres morts. L'obra Ingerència permissiva sorgeix després d'estar imbuït en la sèrie Romàntics i realistes. En aquella època em cava al llit i m'aixecava amb els republicans al cap, per la qual cosa vaig decidir car-los en el meu llit. Discursivament aquest treball es va quedar aïllat, ja que en intentar desenvolupar-ho em donava de cara amb l'obra de Martha Rosler House Beautiful: Bringing the War Home. El nom de la sèrie La vita è bella està directament inspirat en la pel·lícula de Roberto Benigni i en les fal·làcies que el personatge del pare li explicava al seu ll en el Guetto. La vita è bella V està construïda acolorint digitalment el fum d'una bomba caiguda en Kobani (Síria). Les fotografies El partit I i II, situades en la primera guerra mundial, parlen de la relació entre guerra i esport. L'esport com a innocu succedani, com a sublimació o com a idealització de la guerra -segons cita de F. Umbral. Una obra-instal·lació de l'exposició Realidad casi humo (2016) al·ludia a l'òbvia diferència de l'heroi en els dos contextos: Mentre que en la guerra l'heroi és la negació del jo, en l'esport és l'afirmació del jo, dels diners i de l'èxit. A les imatges, a dalt, El partit, 2015; a sota, detall de Romàntics i realistes XXV, 2008-2010.