La fundació celebra els vuitanta anys d'Eduard Arranz-Bravo

La fundació Arranz-Bravo celebra els vuitanta anys del pintor Eduard Arranz-Bravo (Barcelona, 1941) amb una gran exposició dedicada a la seva obra actual. A través d'un àmplia selecció de pintures, escultures i obra sobre paper, l'exposició vol celebrar el moment artístic present d'un dels pintors catalans vius més rellevants de la generació dels anys seixanta, que segueix en plena activitat artística. La mostra és la primera d'un conjunt d'accions que es duran a terme en el marc de l'aniversari del pintor, com la presentació d'un llibre i una exposició dedicades a la fàbrica Tipel o l'edició de les memòries de l'artista. La mostra es podrà veure del 15 de setembre al 21 de novembre del 2021 i està comissariada per Albert Mercadé. L'obra actual d'Eduard Arranz-Bravo cristal·litza alguns dels valors artístics de la generació dels anys seixanta a Catalunya: la reivindicació del moment present, de la immanència existencial, d'una realitat viscuda de manera joiosa, irònica i crítica; una actitud que reaccionava contra la mirada espiritual i transcendent promoguda per l'informalisme hegemònic dels anys cinquanta i seixanta, i els dogmes i prohibicions de la dictadura. Això comporta dues actituds i temàtiques que retrobem a la pintura contemporània d'Arranz-Bravo: el cos humà i l'experiència joiosa del viure. Si el cos per Tàpies era un territori hermètic i obscur, per a Arranz-Bravo és un motor propulsor d'energia desbordant, que té com a centres de gravetat quatre centres anatòmics que pinta i repinta obsessivament: el cap (Cap, 2021), el cor (Cor, 21), els ulls (Eyes2021) i les mans (Hand, 2021). El cor és la font d'on brolla l'experiència emocional de l'art. La mà, el braç executor. L'ull és el mesurador. I el cap, la reflexió analítica necessària per a dur a terme qualsevol acció artística. Tot aquest substrat anatòmic és imprescindible per a centrar-se en la comunicació de la intensitat de vivències i instants vitals. La joia d'un ball (Ball, 2020); de la samba (Samba, 2021); del plaer senzillament de viure (Happy Life, 2020), o de riure's del viure (Leoparda, 2021). No es tracta d'una mirada frívola a la vida. Arranz-Bravo és molt conscient de la seva naturalesa tràgica. Però no decau en el nihilisme. Positiva l'energia decrèpita cap a la vivència de la realitat que, viscuda amb intensitat en el present continu, pot resultar plaent, i fins i tot, joiosa. Són aquests moments encesos d'emotivitat que li interessa captar i immortalitzar en la seva pintura contemporània. En l'àmbit escultòric Arranz-Bravo ha treballat en una dimensió emocional interessada en la captació de l'harmonia i la rotunditat vitals. A Bravo (2020), realitza una escultura serena, estructurada, com una arpa descansant després d'un concert, trobant el punt exacte entre l'ordre i el tacte. Finalment (2020), és també una obra de serena rotunditat, com un punt final d'un llibre. Perquè l'Eduard no ha perdut aquesta fam interior de trasbalsar-nos i sacsejar-nos, la qual, tal com apunta el poeta Paul Valery, és un dels trets més distintius dels grans artistes i poetes. És el mateix punt rotund que trobem en algunes de les seves pintures, com Tuto (2020). Eduard Arranz-Bravo (Barcelona, 1941) és pintor, gravador, escultor i dibuixant català. Format a l'Escola de Belles Arts de Barcelona, amb vint-i-cinc anys inicia la seva trajectòria a la galeria Gaspar, on hi exposarà amb regularitat fins a finals dels anys setanta. El 1968 inicia la col·laboració artística amb Rafael Bartolozzi, amb qui realitzarà obres i accions rellevants al seu temps, com els murals de la fàbrica Tipel de Parets (1969), l'exposició Mides Universals (Saló del Tinell, 1979) o la representació al pavelló Espanyol de la Biennal de Venècia (1980). Durant la dècada dels vuitanta, ja en solitari, es trasllada a Cadaqués, exposant amb regularitat a la galeria de Lanfranco Bombelli, i establint relació amb la comunitat artística internacional del poble, com Richard Hamilton, Dieter Roth o John Cage. El 1989 té lloc una gran exposició antològica al Palau Robert de Barcelona i al Paço Imperial de Rio de Janeiro (Brasil). A la dècada dels noranta, s'intal·la a Vallvidrera i inicia la seva relació professional amb la Galeria Franklin Bowles de Nova York i Sant Francisco, amb qui ha realitzat més d'una quinzena d'exposicions. A partir del 2010, té representació galerística també a la Xina i Rússia. El 2009 obre la fundació Arranz-Bravo de l'Hospitalet, dedicada a la promoció de la seva obra i de l'art emergent.