"Absis" de Jaume Ribas al Museu de Montserrat

El Museu de Montserrat exposa del 21 d’octubre al 19 de març del 2017 Absis de Jaume Ribas. La paraula absis remet a una construcció adossada a la nau d’una església, un lloc d’honor, un espai que envolta i corona la part més sagrada d’un temple. Però la paraula absis, aquesta vegada, té com a referent l’exposició individual de l’artista Jaume Ribas (Palou, 1944) comissariada per Àlex Mitrani. De la mateixa manera que no podem concebre un absis descontextualitzat o aïllat de l’edifici que corona, no podem entendre aquesta mostra sense tot allò que l’envolta i que li proporciona un sentit global. Aquest Absis el formen un conjunt de pintures, la majoria de gran format, situades a prop de set-cents metres d’altura i custodiades per unes muntanyes arrodonides i carregades d’un misticisme que les ha impregnat durant segles. L’experiència de visitar aquesta exposició no es pot aïllar, doncs, del seu entorn, que exigeix un trajecte entre muntanyes i una religiositat imperant, dins i fora de la mostra. Posar els peus a Absis implica un exercici de silenci, de calma i de buidor per deixar-nos omplir per les pintures silencioses de l’artista que, mitjançant el color i la geometria, ens obre un seguit de finestres cap a la profunditat de la pintura, però també cap a la profunditat de nosaltres mateixos. Estem davant de grans teles banyades de color i delimitades, geomètricament, per contorns i formes que es tanquen sobre si mateixes, de la mateixa manera que ho fa el nostre cos mentre roman viu. Un cos enfredorit, un cos adormit, un cos dins l’úter matern es plega i es protegeix, sempre cap endins. Contràriament, el cos només es mostra obert quan mor, quan perd la força per protegir-se, quan resta, irremeiablement, desemparat. Una cosa similar succeeix en les geometries que es dibuixen a les obres de Ribas: les formes es tanquen, s’abracen i es protegeixen del fred. Sovint, però, caldrà que la mirada de l’espectador completi la feina i que, ja fora dels límits del quadre, acabi de tancar aquestes línies obertes que busquen l’oclusió, invisible i imprescindible. Així, la pintura creix més enllà de la mateixa pintura i la superfície pictòrica augmenta sortejant amb elegància els límits exigits pels bastidors. Els colors vius de les obres del principi van desapareixent, gradualment, fins a situar-nos a l’última de les sales, on aquests pigments colpidors han perdut brillantor per situar-se entre els negres. I són els negres, i no el negre, perquè dins una mateixa superfície fosca descobrim múltiples foscors. Una opacitat no tenebrista sinó serena que, a voltes, deixa respirar un blanc, una llum que aflora de les primeres capes de pintura, una zona de claror que travessa el negre però que, en cap cas, il·lumina contraposant-se a la foscor. Finalment, el negre pot resultar-nos tan lluminós com el blanc perquè, mentre vivim observant aquestes obres, seguim encongint-nos i arraulint-nos davant la immensitat, seguim tancant geometries invisibles, seguim tan vius com aquesta pintura que es converteix, ara, en un mirall opac de nosaltres mateixos. A la imatge, Jaume Ribas. Geometria de la llum. 2015. Tècnica mixta sobre tela. 200x210 cm.