Llirentrecards: Ricard Opisso, l'art i l'acudit

Per nissaga, Ricard Opisso estava cridat a ser un dels artistes més nomenats del seu temps; tenia facilitat natural per a l’expressió plàstica i era capaç d’adonar-se de tot el que l’envoltava; només li calia fer: dibuixar, pintar, servir-se de les materialitats (suports, tintes, colors i capacitat gestual prompta per respondre als impulsos i afeccions sensibles i emocionals) que ofereix l’entorn per dir-ne el que hom sent, experimenta i pensa.  Per si fossin poques les casualitats, a més de coincidir amb edat gairebé amb Nonell, Mir i Picasso, quan viatja a París es troba amb els grans cartellistes –la nova dimensió de l’art, que els artistes volen viu i al  carrer (Steinlen, Toulouse-Lautre – que modifiquen l’aire i el concepte vital de la modernitat que està trucant a la porta. I aquell “apte” per a la sensibilitat i la seva expressió (que entre els seus companys generacionals s’inclinaren pel compromís sentimental, polític o formalista), mercès a les circumstàncies socials, d’ambient o d’oportunitat, malgrat les trifulgues de tot tipus que comportava viure en un temps de real canvi estructural econòmic i producció, Opisso preferí lliurar-se al dibuix, fer-ne el retrat anecdòtic, transcriure’l en acudits, d’una realitat en transformació constant. D’entre les possibilitats d’aquells temps de canvi de segle; mentalitat i estructura, Opisso anà a raure a les pàgines d’una publicació –titulada Cu-Cut! – que cercava pels seus iniciadors i subvencionadors una lluita política de base catalanista (la de la Lliga Regionalista, amb Cambó entre els seus membres) lluita amable però aspre ensems at`s que calia prevenir-se dels aldarulls i de les influències demolidores de tot l’establert propugnada i mantinguda pel llerrouxisme i pels anarquistes, Cu-Cut!, volia ser com l’engrescador cant del rellotge que ens diu que vivim però que el temps passa, també; res de topades fortes, però les precises, sense ofensa directa, però dites amb claredat sempre, tanmateix, al·lusiva. Aquest tarannà escaigué a la perfecció, la realitat de la seva vida ens ho demostra, a la perfecció a aquell dibuixant correcta, precís, que sabia expressar per mitjà de línies i taques la dimensió de la realitat del carrer, esdevinguda un acudit que arrancava ensems que el somriure, la comprensió i el goig, o la indignació, sense anar més enllà, si no calia. Dins d’aquesta manera de ser, que tanmateix tenia també els seus riscs –com ho demostrà la militarada  del novembre del 1905 contra el Cu-Cut!, o la pèrdua de confiança dels protectors perquè els col·laboradors esdevenien políticament massa atrevits, per la força mateixa dels fets– com els arribà als creadors de la publicació humorística. Totes les qualitats aquí esmentades d’art i d’humorisme punyent però equilibrat s’han pogut resseguir en l’exposició que la Galeria Sicoris de Barcelona ha presentat d’Opisso amb motiu del cinquentenari de la seva mort. En aquesta exposició s’ha pogut veure un recull dels potens dibuixos publicats al Cu-Cut!, editats per Àmbit i presentats i eruditament comentats per Josep Maria Cadena. A la imatge, Lliçó de ballet de Ricard Opisso.