Reflexions: Per o contra la cultura

En cinquanta anys de vida professional no he sentit mai ningú amb responsabilitat pública parlant contra la cultura. Del gremi o procedent d’altres camps; durant el franquisme, en la transició o en la democràcia; en nom de l’Estat o en nom de Catalunya... tots recorden o han recordat que la cultura és un pilar fonamental de la societat, per la qual cosa cal donar-li suport, ampliar els pressupostos que se li destinen i arbitrar lleis i polítiques concretes per fomentar el seu desenvolupament. Per això al llarg d’aquests anys s’han anat redactant diferents lleis que propiciaven un bon mecenatge, i tot i així no se n’ha arribat a posar cap en pràctica, per raons econòmiques o perquè els cicles polítics o els debats parlamentaris ho han impedit. El mateix va passar amb el Decàleg per a una nova aliança publicoprivada en cultura, que van impulsar la Fundació Barcelona Cultura i l’ICUB el 2009, document que els actors dels sector vam donar per bo, atès que sintetitzava les idees que la majoria desitjàvem en relació amb una fiscalitat que fos respectuosa i que alhora incentivés la cultura facilitant les deduccions d’impostos per compra o donació de béns culturals, un règim especial per a aportacions gratuïtes, successions, indústries culturals i un IVA també favorable per a escriptors, artistes, músics, etc. I si ens vam quedar en la teoria va ser perquè les competències econòmiques de les lleis de cultura pertanyen a l’Estat i els ministeris que han gestionat Economia, Hisenda i Cultura estan sempre confrontats, ja que, en realitat, l’economia mai ha entès la cultura com una necessitat i la cultura mai ha tingut prou força ni capacitat de lluita per imposar les seves prioritats. Sembla, però, que ara, que tenim un govern de l’Estat més controlat per l’oposició, hi ha alguna possibilitat que els sectors culturals i científics, fent un front comú, puguin impulsar una llei de desgravacions semblant a la que el govern francès va adoptar, en el marc d’una política de foment de la cultura que ha aconseguit passar, en deu anys, de 2.000 empreses mecenes a 44.000. Per això qualsevol gest que els nostres diputats reivindiquin a Madrid serà un senyal per fer entendre que a Catalunya la cultura no és ornamental sinó essencial i que el mecenatge no va en detriment del sector públic, sinó que esdevé un catalitzador de la vida ciutadana i de la riquesa nacional. És evident que aquesta no és una situació ideal, però en el context econòmic actual, que comportarà que les institucions siguin cada vegada més gasives, ens cal canviar de mentalitat perquè només la consciència ciutadana pot aconseguir fer entendre que l’única esperança de sobreviure que li queda, a la cultura, és a través del suport de les empreses, dels col·lectius o de fórmules com ara el micromecenatge. A la imatge, Lluís Coromina i Antoni Vila Casas, dos empresaris que han dedicat molts esforços a potenciar la cultura catalana. (Foto Pere Duran).