Combats del Temps: Valor relatiu

L’arquitectura religiosa del tercer quart del segle XX és la gran oblidada de les històries de l’arquitectura i per això sembla que es pugui enderrocar amb impunitat. A Catalunya, durant els anys cinquanta del segle passat, es va dur a terme una tasca molt interessant per sortir, en el marc de l’arquitectura religiosa, del nacionalcatolicisme franquista i del període més cru de les reconstruccions. Molt a l’inici de la dècada, es va redactar una instrucció sobre l’art sagrat que marcava els plantejaments de l’Església enfront dels nous corrents artístics i cercava nous espais per al recolliment i la litúrgia. Aquestes orientacions i l’ús de noves tècniques i materials constructius van permetre als arquitectes formulacions agosarades molt característiques d’aquest període. Vull esmentar ràpidament, en aquesta línia, la parroquial de Sant Josep de Girona (1951-53), de Joaquim Maria Masramon, la capella de les Llars Mundet de Barcelona (1954-57), de Manuel Baldrich, amb les seves obertures laterals fins a terra, la de Santa Cecília del passeig de Sant Gervasi, cap al 1957, de Jordi Vidal de Llobatera, amb la forma interior irregular de la nau més baixa d’un costat que de l’altre, o l’església de l’Assumpció del Pont de Suert (1955), d’Eduard Torroja, en forma de vaixell invertit. Durant els darrers anys cinquanta es preparava clarament la renovació dels seixanta (Sant Medir, de Jordi Bonet, el Redemptor de Gràcia, de Martorell, Bohigas Mackay), amb el concili Vaticà II, l’assimilació de les noves tècniques i les conseqüències de l’impacte que produïren les grans obres europees dels primers anys cinquanta, com ara Assy (1950), Vence (1951) o la capella de Notre-Dame du Haut a Ronchamp, de Le Corbusier (1950-55). Tot això ve al cas perquè a Barcelona s’està a punt d’enderrocar una església molt característica d’aquest període: la de Sant Bernat Calbó, al Poblenou. El debat públic, essencialment veïnal, es remunta al 2013, quan l’Arquebisbat decideix enderrocar l’església i accepta que s’hi construeixi un monestir. Abans, pel juny del 2011, l’Arquebisbat havia encarregat un informe a l’arquitecte Pere Pujol i Paulíes per estudiar les deficiències que tenia l’edifici; aquest estudi valorava la rehabilitació en més de 750.000 euros. L’enderroc era una possibilitat. El 25 d’octubre del 2014 s’hi celebrava la darrera missa i el mes de març del 2015 l’Ajuntament concedia la llicència d’obres. El mobiliari es traslladava durant el mes de juny. Però els veïns s’organitzaren i demanaren l’espai per fer-hi un equipament (vegeu el manifest Salvem la Repla). Ara, l’Ajuntament ha comprat el conjunt per 818.000 euros amb la previsió d’enderrocar-lo (vegeu el diari Ara del 31-12-16). Sorprèn que en tot aquest debat ningú hagi pres en consideració l’interès històric de l’edifici. Estem davant d’un cas molt diferent del que va portar a l’enderrocament no fa gaire de l’església de Sant Francesc de Paula, de Pere Cendoya, del 1940, per ampliar el Palau de la Música, un edifici que ja havia estat amputat en dues ocasions precedents. S’ha oblidat en el debat del Poblenou que l’església de Sant Bernat Calbó, construïda el 1957, és una obra de l’arquitecte Josep Maria Soteras i Mauri (1907-1989) que l’any següent construïa la de Santa Tecla (Av. de Madrid, 107). Soteras és l’autor dels projectes de l’estadi del FC Barcelona, del Palau d’Esports de la ciutat, de l’antic estadi del RCD Espanyol, del conjunt d’habitatges del barri del Congrés, de l’edifici Euro Gran Via del conjunt industrial de Henkel Ibérica, de la fàbrica Lámparas Z, dels tallers de la Hispano-Olivetti o de l’edifici de la Clau d’Or, a la plaça de Josep Tarradellas, entre d’altres. Quan s’enderroca un edifici incomprès com aquest, no es tarda gaire a lamentar-ho, tot i que, en arquitectura urbana, diuen els arquitectes que no hi ha noves construccions sense destruccions monumentals. A la imatge, l’Església de Sant Bernat Calbó al Poble Nou a punt d’enrroc.