Bloc del Transeünt: Conservació i progressisme

Torno a un tema que em preocupa. L’enunciaré de manera una mica temerària: com pot ser que la gent de les arts, habitualment progressista, tinguem actituds tan conservadores? Aquells que volem transformar la societat, treballar per la igualtat i per la justícia social, ben sovint en el nostre camp professional mantenim actituds sacralitzadores, sense esperit crític, de vegades retrògrades i tot. En alguns museus aquesta actitud devota, que es qüestiona poques coses, es manifesta en la seva màxima expressió. Des de la universitat, enviem la gent jove a veure obres d’art, no perquè aquella visita els serveixi d’experiència formadora de debò, sinó perquè vagin a agenollar-se davant d’allò que els hem dit que és inqüestionable. Poca cosa importa que la història de l’art sigui la història del poder, d’un poder que sovint s’ha expressat per mitjà de la violència (l’església inquisitorial, poso per cas) o de la supremacia de l’home al davant de la dona (les monarquies, la burgesia). En els museus es vol fer creure que la bellesa ha estat o és neutral. I nosaltres hi caiem de quatre potes. Una altra manifestació del món de la cultura que moltes vegades em trasbalsa és aquesta queixa constant per les coses que s’han perdut. I, en conseqüència, la persistent demanda de conservar allò que encara no s’ha fet malbé: les botigues que fan tuf d’antigor (tot i que ningú no hi entri mai a comprar); els edificis modernistes només perquè tenen una façana esvelta encara que els qui hi vivien no ho fessin amb comoditat, ni encara ara; edificis religiosos contemporanis que s’han de salvar encara que ja no acompleixen la funció litúrgica per la qual van néixer; i, en canvi, teatres molt propers en el temps són enderrocats perquè no tenen volutes, vitralls ni gàrgoles, tot i que servirien per a fer-hi cultura activa i no per a processar-la com a cosa sagrada. Hi ha preguntes per respondre. La primera, què conservem del passat? Perquè tot no es pot congelar, perquè les ciutats són vives i, malauradament, es desenvolupen al so de la societat consumista i vertiginosa. I és un contrasentit voler que els museus perpetuïn un engany, aquella bellesa presumptament neutral. La segona pregunta és encara més important: qui decideix el que es conserva? Ja n’hi ha prou que polítics i funcionaris usurpin aquesta missió en governs locals i nacionals als professionals. Ja n’hi ha prou que l’especulació i el bandolerisme de sabates de xarol dictaminin allò que ens afecta, a tots. Perquè el passat no és patrimoni d’aquells bandolers, antics i moderns. I hi ha, encara, una tercera pregunta, per mi fonamental: no va sent l’hora que, en comptes de mirar de conservar les coses del passat, pensem també en les arts del present? Sabeu la gran quantitat d’artistes de renom internacional que emmagatzemen maldestrament les seves pintures, fotografies, dibuixos, pel·lícules, escultures, etc. amb el perill que es perdin definitivament? Abans que això passi, no seria l’hora que entenguéssim que el patrimoni contemporani català és tan patrimoni com el del passat? A la imatge, Facanes modernistes.