La recuperació de Peter Hujar a la Fundació Mapfre

La Fundació Mapfre exposa a la seva seu de Barcelona (Casa Garriga Nogués) l'obra de Peter Hujar fins al 30 d'abril. Hi ha ciutats el carisma de les quals és indissociable de la construcció fotogràfica que al llarg de la història contemporània s’ha anat teixint al seu voltant. Es tracta d’un mirall en què mite urbà i fotogènia es confonen, sense que quedi clar quin dels dos elements arrossega l’altre. Nova York és, sens dubte, un d’aquests casos. La seva història, encreuada amb els fenòmens de la migració, la transformació urbanística i l’especulació, reverbera, codificada segons les lògiques del llenguatge fotogràfic, en la tradició documentalista de la ciutat. És a dir, en tota aquella fotografia que va des dels anys de la Gran Depressió fins als setanta, des de Lewis Hine o Berenice Abbott fins als autors promoguts pel comissari del MOMA John Szarkowski, com ara Diane Arbus o Garry Winogrand. Precisament, el relat al voltant d’aquesta escola documentalista acostuma a cloure’s a finals dels anys seixanta, moment en què arrenca l’obra de Peter Hujar. El fotògraf del barri de Downtown de Manhattan, tal com se l’ha classificat recentment, de l’escena underground i queer dels setanta, sobretot a l’East Village. Hujar és també l’objecte de la nova exposició a la Fundació Mapfre, Peter Hujar: a la velocidad de la vida, comissariada per Joel Smith, conservador del departament de fotografia de The Morgan Library & Museum de Nova York. Mostra que arriba, just, en el moment de la nova valoració historiogràfica i cultural de Hujar a escala internacional. Nascut el 1934 a Nova Jersey, Peter Hujar encarna la figura de fotògraf amb projecció i anhels d’una carrera professional en l’àmbit de les revistes de moda, tal com paradigmatitzaven Lisette Model, Irving Penn i Richard Avedon. Després d’una estada de formació en cinema a Roma a finals dels anys cinquanta, al seu retorn, Hujar va elaborar reportatges per a revistes de primer ordre com ara Harper’s Bazaar, però el seu desgrat amb l’experiència el va desplaçar cap a un modus operandi nou i independent: l’elaboració d’obra personal tant amb fotografia d’estudi com amb surveys documentals per les zones empobrides o marginals de la ciutat, com ara els molls del riu Hudson o el barri de Queens. Huger formava part del cercle artístic i intel·lectual que, com ell, s’havia instal·lat al sud de Manhattan, tot freqüentant els cercles de Susan Sontag o d’Andy Warhol. D’aquí que els seus retrats abracin personatges com ara John Waters, els actors Divine i Ethyl Eichelberger, Vince Aletti –autor del llibre Lost Downtown (2016) dedicat a Hujar– o de l’artista emergent David Wojnarowicz i company sentimental del fotògraf. En aquest camí entre reconeixement i separació i emancipació dels circuits més comercials, tal com argumenta Smith, Huger aconseguí un primer resultat en forma de llibre, Portraits in Life and Death (1976). Un títol que demostra la rellevància de la mort en aquest context d’esclat de la sida, que també afectaria mortalment el fotògraf el 1987. A la imatge, Peter Hujar. Candy Darling on Her Deathbed. 1973. Gelatina de plata. Col·lecció de Richard i Ronay Menschel. Cortesia Pace/MacGill Gallery i Fraenk Galley.