Com exposar en una galeria #14: Queixa

“És un problema greu que tenim en aquest país, i és que hi ha un nivell cultural molt baix. Simplificant: si el nivell fos més alt, hi hauria més demanda, i això implicaria més feina per als músics, per exemple. I ara, com qui diu, vivim en la línia de flotació”, això ens ho diu Toti Soler, músic i guitarrista, a La Vanguardia, i ho argumenta: “Sempre he pensat que la gent que fa música de la meva generació, una mica més joves o una mica més grans, i que la fan de qualitat, no surten pràcticament mai als mitjans de comunicació. En canvi, la música comercial és la que s’ho menja tot. (...) Els que conservem una mica la història, la tradició mediterrània, estem vivint gairebé al marge del món. No per la nostra voluntat, sinó per les modes.” Toti Soler, com els bons, es queixa cinc minuts i continua treballant, acaba de publicar l’àlbum Transparències. Qui també es queixa una mica, és bo i continua treballant és Jaume Plensa, que al seu llibre d’entrevistes El cor secret diu, en l’entrevista amb Lorenzo Benedetti: “El que passa és que quan la cultura esdevé política tot es complica molt. (…) S’obren molts espais nous, es reciclen moltes fàbriques velles i, amb el fenomen de la desindustrialització, s’alliberen espais extraordinaris als quals cal assignar una funció pública perquè, si no, la gent se sent malament. Però això no és art, això és una altra cosa que m’afecta com a persona però no com a artista.” Plensa reflexiona: “El problema és que avui hi ha necessitat d’un poeta, però un poeta no omple una fàbrica. Què fem amb un poeta? Avui hi ha necessitat d’un poeta i això és un problema gravíssim; l’artista no ha entès bé la situació actual, produeix coses que no necessita i això és terrible, perquè es converteix en una mena de fàbrica que produeix uns objectes recognoscibles, però això no és necessari per a la seva vida creativa o artística.” Per Plensa, l’acció és molt important: “Per mi la gent és millor com més coses fa, però cal tenir en compte la proporció entre quantitat i qualitat. Crec que estem vivint un moment de gran mediocritat cultural pel que fa a les persones que gestionen l’art, pel que fa a les persones que produeixen l’art, i això em fa por perquè tot es banalitza molt.” La que de la queixa en fa una anàlisi punyent i sempre et confirma el que ja pensaves és Rosa Olivares, escriptora, crítica, editora… en el seu últim article d’opinió que publica en l’Exit-Express ens parla de l’excés i del mercat: “No saps què fer aquest hivern? Munta’t una fira. Pots fer-la fins i tot al menjador de casa, no vindrà gaire gent i potser no es vendrà res, però quedaràs com un rei (o com una reina). A Espanya hi ha fires arreu. Públic sempre n’hi ha, igual que en els mercats medievals, encara que només sigui per curiositat, però vendes… això ja és una altra cosa. Perquè en un mercat medieval, encara que sigui un formatge, et compres alguna cosa, però en una fira… És una prova d’aquesta superabundància ridícula en la qual vivim. A Espanya les galeries agonitzen, no s’hi ven res, els artistes ja no saben com sobreviure, però de fires en tenim per a tots els gustos. Per intentar-ho que no quedi.” Olivares sap de què parla: “El diner només es mou en uns cercles petits i endogàmics. (...) I encara que les galeries de mig món s’han convertit en gitanos ambulants que van amb les seves mercaderies al voltant del món, de fira en fira, això no els garanteix pujar un esglaó més en l’escala social galerística en què tots sabem que només mouen el mercat uns pocs, però uns pocs... La resta ven als amics, a alguna institució, a algun peix gros que els protegeix… Però això no és motiu perquè ningú perdi la il·lusió. En aquests últims dies almenys tres noves galeries han obert a Espanya, un país amb un IVA cultural del 21%, en què als compradors (aquests poquíssims que volen factura) els haurien de donar la Medalla al Mérito de las Bellas Artes.