Quadern Vermell: La música de les nostres vides

Fa unes setmanes s’emetia a TV3 el documental de Jaume Bartrolí Les músiques d’Obama, un recorregut per la legislatura del president sortint dels Estats Units a partir de les músiques que l’han acompanyat en cada moment polític i que han estat conscientment utilitzades per reforçar determinats missatges, del hip hop del Yes, we can al gospel que acompanyava el Black lives matter, tot denunciant la violència policial contra la comunitat afroamericana. La música forma part de les nostres vides, és la banda sonora que, com en les pel·lícules, intensifica estats emocionals, intel·lectuals i vitals. Hi ha mil maneres de treballar la música en les produccions culturals. Es pot utilitzar a partir d’una selecció exquisida que reforça i potencia determinats aspectes (Julio Manrique ho fa en cadascuna de les obres teatrals que dirigeix). Es poden crear llistes de reproducció que acompanyen exposicions o es poden incorporar en el propi espai expositiu contextualitzant i reforçant les obres (Valentín Roma ho va fer al Macba el 2014, en l’exposició L’herència immaterial. Assajant des de la col·lecció). Es pot centrar la programació en les relacions entre música i cultura popular (com va fer Ferran Barenblit en l’etapa que va dirigir el CA2M a Madrid). I es poden dedicar exposicions a figures que es mouen entre els dos àmbits (i aquí la llista pot ser d’allò més heterogènia: John Cage, Raymond Pettibon, David Bowie, Martin Kippenberger, entre molts d’altres). Alguns artistes utilitzen la música com a element referencial: a The History of the World (1997), Jeremy Deller va crear un diagrama sobre les connexions socials, polítiques i musicals entre la música house i les bandes de música d’instruments de metall (brass bands) que evidenciava el pas d’una societat industrial a una altra de postindustrial. I un pas posterior, i lògic, va ser demanar a una brass band que interpretés peces de música house. En el nostre àmbit més proper, El viatge frustrat, d’Enric Farrés Duran, va tenir primer la participació del grup 13 Magic Skulls en la banda sonora i, posteriorment, va sorgir la producció d’un vinil en col·laboració entre músics i artista. Un altre exemple, en procés de producció, 12 cançons concretes, de Gonzalo Elvira, un projecte multidisciplinari que pretén crear una relació entre les arts visuals, l’arquitectura i la música en una mena de procés rizomàtic, a partir del monument als treballadors caiguts a Kapp durant una manifestació l’1 de maig del 1921, que acaba convertint-se en 12 peces musicals, formalitzades com dibuixos. Recent és també The Touching Community, el projecte d’Aimar Pérez Galí en el qual s’uneixen la dansa i la investigació sobre l’impacte de la sida en l’escena de la dansa des dels anys 80, que no seria el mateix sense les cartes llegides que l’artista dirigeix ​​als ballarins desapareguts, ni la música d’Arthur Russell, que podria ser també la banda sonora d’aquest article. A la imatge, Jeremy Deller. The History of the World, 1997. Cortesia de l’artista i del Modern Institut, Glasgow.