Radicals lliures (art i poesia): Llengua i art en l'escenari èpic del teatre

Aquí hom treballa en la llengua catalacony, treballat per la llengua del fons, reballat a l’engua de l’ony, és l’epopeia, mastegada i medida, l’abisme de les llengües sondejat, i el tub de la catalunya descobet, la llengua malmesa i el tub del gir de frase empès al descobert. Així i això va ser escrit per Valère Novarina, regirant els girs de la llengua com fan els pintors de l’art brut. Gira les escenes i els mots i converteix la llengua en l’espai per a una èpica. Brillantment l’escriptor Patrick Gifreu ens va oferir una perversió textual, a la revista Àrtics, del drama de la llengua catalana, ja el 1986. Novarina, el gran dramaturg francès, el nostre Beckett, va entrar a la llengua catalana per inquietar la còmoda relació normativa entre llengua, art i nació. Vam fer entrar Novarina amb calçador, en ple procés de normalització. La recepció de la seva Carta als actors al Lliure de Gràcia, interpretada per Quim Lecina, a través de Maicas i del Teatre Invisible, en una traducció que vam fer amb Gifreu, el 1992, va representar un crit a favor de l’actor que se la juga, en un sacrifici jocoseriós en què un que ha escrit parla a un que actua. Una altra de les grans aportacions de Novarina, Drama de la vida, convida a recitar 2.587 personatges que surten en escena. En plena crisi del llenguatge funcional, quan les llengües europees començaven a deixar d’interpel·lar, planxades pels estàndards de la indústria de la comunicació i la política, Novarina va presentar a l’Arts Santa Mònica, el 2010, les 311 definicions de Déu –i de nou, ara, a l’exposició de Llull al CCCB–. Allà mostrà els dibuixos que seguiren com a dansa a través d’aquest amassador de mots. Un art per a ser dit i una escriptura per a ser mirada i oïda pels forats. Valère va néixer  durant l’ocupació dels alemanys i dels italians, durant el feixisme. Va néixer com a llengua ocupada. Com ara el català nostre. El seu fer prehumanista, igual que el de Miró, ens fa recular fins als orígens de la innocència i la follia. El seu art és una extensió de l’escriptura en dansa. Amb quina lucidesa Cesc Gelabert el redigué recentment entre nosaltres al darrer Grec. El deia en la gesticulació del cos. És en el cos vibrant i en el cervell hiperactiu on s’esdevé la representació figurada d’un material paralingüístic. En el curtcircuit de teles lliures. En plena insurrecció mereixeria una peregrinació col·lectiva al Musée de l’Abbaye Sainte-Croix, a les Sables d’Olone, on es presenta una gran retrospectiva de les pintures i escenografies de Novarina. La pintura és a l’exterior de l’interior del teatre. Com si fos un llamp abans de l’esclat sonor d’un fonema, així és la pintura de Valère Novarina. Un esquinç irregular en la negra nit que es prolonga des de l’aire amb el seu alè fins a l’extremitat de la mà, la ramificació de la unglada i la tinta. Múltiples neurones antropomòrfiques dins la zona fosca i abissal del llenguatge. La sopa de lletres, la cova, l’infern, la cava, el túnel, la caixa teatral. A la imatge, Novarina dibuixant els 2.587 personatges de Drame de la vie, el 1987. Foto: Michel Cornier.