Dotze obres històriques de Tàpies a la galeria Guillermo de Osma

La Galeria Guillermo de Osma, Claudio Coello, 4. 1° de Madrid, presenta del 8 de març al 7 d'abril 12 obres històriques d'Antoni Tàpies (Barcelona, ​​1923 - 2012) realitzades entre 1955 i 1969. La mostra s'organitza en col·laboració amb la galeria CarrerasMúgica de Bilbao, on s'inaugurarà el 5 de maig. Antoni Tàpies és un dels artistes més importants de la segona meitat del segle XX, i està considerat un dels artífexs més significatius de l'informalisme. Al llarg de la seva vida va exposar en galeries de gran rellevància, com Martha Jackson a Nova York, Staedler o Maeght a París. La seva obra es troba en les col·leccions privades i institucionals de tot el món, entre ells el MoMA, on actualment s'exposen dos quadres en la seva col·lecció permanent. A principis de la dècada dels 50, després de superar la seva etapa figurativa i magicista-surrealista que el caracteritzava, la seva obra es va anar perfilant de mica en mica cap a l'abstracció. El 1952 conviuen encara les dues vies, i el 1953 apareixen ja els primers indicis d'elements tàctils, que se sumen a allò purament visual. No obstant això no és fins a 1955 -primera data que recull aquesta exposició- que l'ús de materials aliens a la pràctica de la pintura, com sorres o ciment, esdevenen els actors principals de la seva obra, creant l'estètica que el caracteritza. S'obre en aquest moment una de les etapes més interessants de Tàpies, en què realitza les seves grans quadres matèrics i que dura fins a 1970, moment en què comença a introduir objectes quotidians en les seves obres ia realitzar escultures i ready-mades propers a l'Art povera. Les obres d'aquest període (de 1955 a 1969) són testimonis fidels de la instauració d'aquest nou i personal llenguatge basat en la llibertat absoluta. Tàpies és el responsable, juntament amb l'italià Alberto Burri i al francès Jean Dubuffet, de la creació d'un nou camí artística, en la qual els valors plàstics es basen tant en el visual com en les qualitats tàctils dels materials emprats. Executa autèntics murs en els seus quadres, que unes vegades se'ns presenten com composicions molt estructurades i serenes, i altres com molt més lliures i violentes. En aquest debat també realitza peces absolutament abstractes sense cap referència visual coneguda, i en altres introdueix signes, cal·ligrafies o números. La gran novetat és que l'artista mai basa la seva carrera a la creació d'un llenguatge plàstic formal reconeixible, com han fet gran part dels seus companys de generació. No es troben en les seves pintures elements visuals o formes que es converteixin en un leitmotiv plàstic recurrent al llarg de la seva carrera, més enllà dels materials usats per a consolidar la seva estètica. El material es converteix en protagonista absolut amb el que genera una estètica, i no a l'inrevés. A través d'ella Tàpies descobreix un nou món, la poètica de la matèria, allunyat del concepte d'estètic o de proposta formal tancada. Tanmateix, la seva manera de treballar li obre un món nou, en el qual crea un estil molt més lliure, però no per això indefinit, capaç d'evocar un univers nou de sensacions al públic, que ha fet l'artista un dels més rellevants de la seva generació. Amb motiu de l'exposició s'ha publicat un catàleg amb textos de l'artista Frederic Amat i de Javier Viar, director del Museu de Belles Arts de Bilbao. A la imatge, "Pintura Groga  No. XXIV" d'Antoni Tàpies, 1955.