L'artista Sergio Prego exposa uns dies més a CA2M

El CA2M Centre d'Art Dos de Maig, a l'avinguda Constitució, 23 de Móstoles, a Madrid, ha decidit allargar l'exposició High Rise de l'artista Sergio Prego fins el dia 16 d'abril de 2017. High-Rise és una resposta plàstica a la nova arquitectura del museu com a exercici radical d'ocupació, plantejada específicament per als dos punts transformats durant la primera fase d'Acupuntura. L'arquitectura del CA2M en transició: el vestíbul d'entrada i el nou espai expositiu de tres plantes obert al cor del Centre. Els treballs de Prego són una investigació sobre la natura de l'escultura. El seu vocabulari formal s'ha reduït a cossos geomètrics bàsics, en referència al llengiuatge de la Modernitat i al repertori del Minimalisme. Les peces qüestionen la materialitat de l'escultura per la seva fabricació en materials lleugers que fan que la forma només existeixi en un estat determinat o a consequència d'una acció continuada sobre la matèria que les composa. La seva col·locació, la relació topològica entre l'escultura i l'espai on s'insereix, s'inscriu com part de les obres en una ambigua suplantació de l'arquitectura per l'art. L'artista ha agafat com a referència la situación liminar o anticipatòria de certes experiències que van suposar al mateix temps la culminació i el qüestionament de la Modernitat: l'arquitectura de membranes inflables de finals dels 60, convertida en sinònim d'autonomia variable, entre l'ideal de l'aïllament i la necessitat d'integració, on el sentit utòpic d'una arquitectura efímera i mòbil es transformava en una experiència d'estranyesa màxima per al visitant. Alguns artistes d'aquesta època van donar lloc a experiències que poden servir com a genealogia per entendre High-Rise: d'una banda, l'escultor català Josep Ponsatí, que va realitzar inflables enormes articulats a partir d'una repetició modular. Sergio Prego (San Sebastià, 1969) és un escultor basc, de a la generació gestada en l'espaio d'experimentació d'Arteleku a Sant Sebastià. Durant més d'una dècada va viure a Nova York, on va ser durant anys l'únic artista dins d'un grup d'enginyers i arquitectes que formaven l'estudi del clàssic de l'art conteptual Vito Acconci. Al llarg de la seva trajectòria ha anat qüestionant i reformulant la seva adscripció a aquesta tradició, la de la performativitat i la crítica institucional de l'art dels anys 60 a través del vídeo, la intervenció espacial, l'escultura i l'arquitectura pneumàtica.