Aserejé: Precarietat, autogestió i estratègies "pop-up"

L’autogestió en el camp de l’art és un camp relliscós i ple de trampes que han convertit l’artista en un ésser dependent, competitiu i angoixat per la urgència de la fama i els diners, o tan sols per una mica de reconeixement. Però quan l’autogestió és autònoma i separada del sistema institucional, i del mercat que tracta l’art com un mer valor econòmic, és tota una altra cosa. L’any 1986 vaig tenir la sort de formar part d’Artual, un grup d’artistes que teníem ganes de tenir visibilitat i dir la nostra. En aquells moments no existien gaires equipaments dedicats a l’art contemporani, però n’hi havia de significatius i centrals, com ara la Fundació Miró i Santa Mònica. De seguida va venir el CCCB i el Macba, la proliferació de fundacions i l’obertura dels museus a la cultura contemporània per tot el territori. Va ser il·lusionant, pensàvem que l’art anava penetrant en l’esfera pública i que això hauria de contribuir a un major apoderament de les persones, i dels artistes també. Mai no ens vam equivocar tant. En 10 anys Artual no va rebre mai cap diner públic i va subsistir amb el suport de la gent i de vendes esporàdiques d’entusiastes de l’art i més tard de col·leccionistes inquiets. Fins que es va acabar l’energia. Aquell model alternatiu ha rebrotat amb la crisi, però és angoixant veure com proven d’adaptar-se a les bases de subvencions que els converteixen en clons els uns dels altres o els valoren en funció de la utilitat que tenen, sigui terapèutica, sigui social. Així és impossible transformar alguna cosa. A més, les dotacions són tan mínimes que tot plegat sembla una tragicomèdia. Jo proposo emprendre una veritable tragèdia de l’art: “El sol fet d’acceptar, d’entaular una lluita contra una força superior i triomfant, és un honor per a la llibertat humana”, diu Kadhim Jihad en el pròleg del poemari de Mahmud Darwix Només un altre any. Romanticismes a part, la idea de generar projectes breus, efímers i inestables no deixa de ser temptadora. Sí, ser l’altra cara de les estratègies de pop-up, una cara precària i de resistència, que, tot i presentar la mateixa brevetat i intermitència, responen a necessitats i actituds ben diferents. Només cal fer-hi costat i contribuir-hi amb un sistema de taquilla inversa: tu dones, jo dono. Al final del poema de Beirut, Mahmud Darwix pregunta Què hi veus a l’horitzó?/ Un altre horitzó, respon, i continua: Coneixes totes les víctimes?/I els qui naixeran.../Naixeran/sota els arbres,/(...)/naixeran/de les derrotes,/(...)/naixeran/sense fi,/naixeran, creixeran i seran assassinats,/naixeran, naixeran, naixeran. Els artistes tampoc no deixaran de sorgir, per això crec que, si cal una fórmula per donar-los suport, és la d’una renda mínima i un marge d’acció ampli. Busquem altres horitzons! A la imatge, Mosaic, d’Anna Pascó, artista participant en la XXI Biennal d’Art Contemporani Català.