Torre dels Panorames: "Metapintura"

És, sens dubte, la mostra així anomenada una de les més originals exposicions del Museu del Prado. Javier Portús és el comissari d’aquesta metapintura. Termes similars ja són molt freqüents en l’àmbit humanístic, metapoesia, metaficció..., però ho han estat menys –menys usats– en el camp estricte de les belles arts. Si metapoesia és poesia que parla de la poesia, metapintura només pot ser (en diferents vies, és cert) pintura que parla o que convida a reflexionar sobre la mateixa pintura. La metapintura no és gens infreqüent en l’art contemporani, però no oblidem que el Prado –com altres grans museus– es tanca al segle XIX. Això fa més singular el que s’ha exposat. Com que el recorregut és gran, escollirem unes quantes peces. És curiós el quadre de Zurbarán en què un pintor (que sembla un dels visitants del Gòlgota) s’atura davant d’un Crist crucificat. L’home, amb una paleta a la mà, està pintant el Crist. Es reflecteix la pintura a si mateixa, o Zurbarán –gairebé com un antic donant– busca la sacra protecció per al seu ofici? En qualsevol cas, veiem pintura en la pintura. A prop i lluny hi ha la Santa faç, d’El Greco. Es tracta del famós drap de la Verònica que, en esbandir la suor del malalt, retrataria la mateixa faç de Crist. És a dir, el pintor retrata el que la suor va pintar, que estranyament és la cara d’un Crist serè i bell. Alguns han cregut que el quadre seria, a més, un primerenc autoretrat del cretenc. Una altra manera –més directa– de reflectir pintura en la pintura podria ser (una cosa que comença amb el Barroc) ensenyar pintures famoses en col·leccions, com ara La galeria de l’arxiduc Leopoldo Guillermo a Brussel·les, del 1647. L’amo passeja, es diria que orgullós, entre els seus llenços, i potser el que hi estem veiem és l’art feliç en l’art. La pintura que se sent senyora i mestressa de si mateixa. Per descomptat, el gran pintor de la pintura és de nou Diego Velázquez en quadres com ara Les filadores (1655), que barreja la realitat, i el quadre encara més enllà, Las meninas (1656), que no només pinta l’aire –com deia Ramon Gaya–, sinó la mateixa pintura, el quadre que s’està fent, la pintura al teler. No hi ha metapintura més gran. No obstant això, no seran pas pocs els que considerin més cridanera (encara que és més fàcil) la idea del personatge que marxa o que s’escapa del quadre, un tema molt contemporani però res de nou, com ara Fugint de la crítica (1874), un quadre propietat del Banc d’Espanya, del no gaire conegut Pere Borrell i del Caso, en què un noi, recolzant-se en el marc, està intentant sortir del quadre. Seria l’autoretrat metapintura? En tenim mostres tan fascinants com ara el bellíssim de Durero, del 1498. Goya està en tots els límits de la pintura que travessa els motlles de si mateixa. I potser és metapintura –sens dubte– el quadre que mostra un altre quadre o un museu. Del 1829 és el neoclàssic retrat d’Isabel de Bragança, de Bernardo López Piquer. La singularitat és que la infanta està assenyalant una finestra (o podria ser un dibuix) en la qual veiem el Museu del Prado, molt recent llavors. El tema és ric i encara sorprèn. Julián Gállego va publicar el 1978 un bon llibre dedicat al tema, El quadre dins el quadre. No s’esgota la mirada. A la imatge, Las meninas (1656), de Diego Velázquez. Museu del Prado.