J.V. Foix: "Del Distingir, o el nazisme i el feixisme en literatura (I)"

Per commemorar que aquest 2017 es compleixen 30 anys de la mort de J. V. Foix, la Fundació publica setmanalment un article dels que es van recollir al llibre Els lloms transparents, apareguts entre 1931 i 1936 al diari La Publicitat, del qual Foix era director literari. Del "Distingir", o el nazisme i el feixisme en literatura (I)

Simultàniament un escriptor feixista —italià, doncs— i un escriptor comunista se les heuen amb el nazisme literari. L'italià, Enrico Rocca, no amaga el seu zel a establir les aparences que fan més personals feixisme i nazisme. El marxista Tom Kamp, molt documentat, tot limitant-se a exposar, tan tendenciosament com li permeten els fets, la misèria actual de les lletres alemanyes sota la creu gammada, empra el mot «feixista» com a genèric per a assenyalar el nacionalsocialisme i els règims vigents a Itàlia, Polònia, Romania i Bulgària. Tots dos, però, coincideixen a advertir la carència d’una literatura alemanya sota el Terç Reich. Quant a les observacions de l’escriptor italià, és fàcil remarcar que, amb poques i subtils diferències, són les mateixes que han estat fetes, justificadament, a la literatura sota Mussolini. Hi ha una certa perversitat —un gaudi i un avantatge en la perversitat— per part de Rocca a «traspassar», per dir-ho així, a la literatura nazi els defectes, per carència, assenyalats a la literatura italiana sota el Feix. Tot allò que ha estat observat a Itàlia, Rocca ho observa a Alemanya. Gosa escriure: «Allò que a l’Alemanya literària d’avui és encara bell no és nou, i allò que és nou, francament, no és bell.» Aquest retret adés havia estat fet a la literatura italiana del feixisme ençà. Si Hitler reivindica Itàlia —si fa, amb la seva política del pitjor, passador el feixisme—, els italians no han esperat gens a aprofitar-se d’aquest guany. Maurras no va voler reconèixer la filiació nacionalista del feixisme. El considerava heterodox. (Tot i que els millors doctrinaris del nacionalisme italià procedeixen de l’escola monàrquica francesa.) Ara, els més atents dels italians, després dels escarafalls dels qui consideraven tota revolució nacional com a feixisme expansiu, tampoc no reconeixen la filiació feixista del nazisme. No és pas d’ara que hom admet les singularitats de tots dos moviments. Tot un orfeó de veus rudes titllant de feixistes els qui no són precisament estalinians, trotskistes compresos, no té un agut prou fort per a fer callar els qui s’afanyen a distingir. (Durant aquests dos anys darrers, un mot d’ordre ha arribat al paroxisme de la comicitat: són feixistes els demòcrates, els socialistes, els monàrquics, els catòlics, els maçons, els republicans, els marxistes no leninistes! En rigor, és feixista aquell qui no s’ajup a Moscou.) Però distingir és una característica de la mentalitat dita llatina. És l’orgull propi dels mediterranis.

Àdhuc els italians s’han afanyat a distingir i a aprofitar-se d’aquesta facultat. La paradoxa, doncs, d’un escriptor italofeixista «passant» a Alemanya els defectes inicials del règim té les seves excuses i el seu pintoresc. J. V. Foix [17-I-1935]