Oriol Vilapuig mostra “La nit sexual” a la Fundació Suñol

Sota el títol La nit sexual, pres del llibre homònim de Pascal Quignard, l’artista Oriol Vilapuig (Sabadell, 1964) articula l’exposició en set àmbits i un preàmbul, marcat pels espais de la primera planta de la Fundació Suñol. Les obres s’organitzen en dos eixos: per una part el que es pot definir com a formes de resistència i supervivència sobre certs sentiments de pèrdua i por, basant-se en l’obra de Pier Paolo Pasolini, i per l’altre els treballs al voltant de l’erotisme entès com una forma de desbordament entre una voluptuositat extrema, el pudor i l’espant, des del seu aspecte sagrat i ontològic, partint d’autors com Georges Bataille, Pierre Klossowski i el mateix Pascal Quignard. La Fundació Suñol presenta fins el 2 de setembre una exposició monogràfica d’Oriol Vilapuig, conformada per més de trenta obres que es mostren al públic per primera vegada. La majoria són políptics realitzats entre el 2010 i el 2016, que incideixen en metodologies que apareixen sovint en els darrers treballs de l’artista, com són la utilització́ de la forma d’assaig com a actitud d’estudi i l’ús de la tradició i l’art com un espai simbòlic que conforma el nostre inconscient col·lectiu. Aquests treballs es vinculen a través del llenguatge del dibuix, com a experiència vinculada al cos, però també com una possibilitat per a construir imaginaris. Per comprendre la proposta expositiva que presenta la Fundació Suñol, s’ha d’entendre el terme assaig com una forma d’estudi i indagació oberta que reclama a l’espectador una mirada en constant construcció i que ens obliga a posar en dubte els límits de la nostra experiència. Quan ens afrontem a l’obra de Vilapuig, la tradició es comprèn en el seu sentit més literal com allò que ens precedeix o ens ve donat, no com a espai a superar sinó com un espai per habitar, que ens acull en una experiència compartida, reiterada i renovada al mateix temps. Aquest és el motiu del constant ús de la cita i l’apropiació d’altres autors que apareixen també en forma d’escriptura a les seves obres. Molts elements en els treballs d’Oriol Vilapuig ens remeten a la història de la cultura. En ells hi ha referències directes al passat clàssic: mites de la literatura grega i llatina i a certes cultures anteriors com l’egípcia. Hi ha imatges misterioses: una ànima que es desdobla en el somni o en la mort, una parella en còpula, bèsties en l’acte de devorar, l’ombra d’un ocell que també pot ser l’espectre d’un pensament obscur al passar. Aquestes obres s’han d’entendre com a imatges marcades pel gest que comporta l’acte de dibuixar, un gest que per altra banda uneix l’arcaic i el contemporani, i ens remet a la seva inestabilitat a partir del mecanisme de la cita, l’apropiació i el muntatge. Aquests mecanismes fan visible experiències al voltant del cos, el desig, l’erotisme i el seu caràcter sagrat, la pèrdua, la por i el temps inscrit en els seus constants cicles vitals. Amb motiu de l’exposició s’ha editat una publicació que actua de manera paral·lela a la mostra, repensant els ritmes, relacions i tensions que es produeixen quan les obres es desplacen al format llibre. A més de contenir la totalitat de les obres presents a l’exposició, inclou els textos La imagen en la punta de la lengua, de Valentín Roma, i Sabiduría del trazo: la noche sexual, de María Virginia Jaua.