La pintura de Manu vb Tintoré a Can Ginebreda

Del 18 de març al 4 de maig de 2017, al Restaurant del Bosc de Can Ginebreda, a la Carretera de Mieres, km. 25,5 de Porqueres, s'hi podrà veure l'exposició Territoris de l'oblit, una selecció de pintures de l'artista Manu vb Tintoré. Cada quadre és un pas en el camí, un camí en l'espai i el temps, el dilema i l’enigma que sempre ens acompanyen en aquest recorregut vital. L’obra que presenta ofereix una mirada molt personal sobre els conceptes de territori i paisatge a la recerca de nous horitzons, per portar l’espectador a reflexionar sobre la relació entre els límits i la identitat, el lloc i la pertinença. Les obres esdevenen una meditació contemporània sobre la nostra capacitat de dialogar amb la natura, de participar del pensament crític cada vegada més necessari sobre la relació entre l’home i la natura, sobre la idea de la finitud del món. No són retalls de terra obvis, no són la representació de cap lloc en concret, de cap paisatge vist, o potser de tots els paisatges plegats, no és el resultat de cap exercici pictòric des d’un punt de vista privilegiat a l’alçada d’un cavallet al mig de la muntanya. Són paisatges que tendeixen a l'abstracció, gairebé conceptuals, potser fins i tot sense gravetat, que extreuen l’essència dels elements que el componen. Són més aviat la representació d’un espai, de la idea d’un espai. És a dir, la representació dels elements que el componen. L'horitzó, la terra, el cel i la seva disposició, la presència del color, però sobretot, la idea de l’home en el seu entorn natural i humà. Tot plegat, un espai ambigu, tènue, difús, no protagonista, al límit del buit però alhora present. Un espai dens i silenciós en el qual deambula un home, un home que camina, perdut, experimentant la finitud, la soledat, l’abandó i el buit existencial. Aquest és el camí que he recorregut durant cinc anys. Cada quadre ha estat un pas endavant que de mica en mica ha anat dibuixant un territori nou, nous horitzons, un complex entramat d’imatges de la memòria, l’imaginari, la realitat viscuda, que m’han inspirat a l’hora de construir les seves obres. Recorda els primers passos. Calia situar-se en una mena de no man's land, en terra de ningú, naufragar, derivar, perdre's. És a dir, descompondre el paisatge des dels seus conceptes compositius bàsics i tornar a començar per arribar a conformar el seu llenguatge paisatgístic, que pretén, amb pocs recursos pictòrics, aconseguir una atmosfera densa i silenciosa a la vegada.