Biblioteca: Pepe Martínez Lozano. "Viure per pintar"

El pintor Josep (Pepe) Martínez Lozano (Barcelona, 1923) va ser una d’aquelles persones entranyables, amb un sarcasme constant i un somriure de gairell que sostenia el seu puro inseparable, que no haurien d’haver mort mai. L’amistat d’en Martínez Lozano amb la meva família va fer que als quinze anys em decidís a acompanyar el meu avi a pintar a l’estudi que en Pepe tenia a Terrassa, al costat del Teatre Principal. Segrestat per la llum i el mar i les barques de Llançà des del 1950, però en continu moviment pel territori, està considerat un dels grans aquarel·listes del país. Martínez Lozano s’estimava tant Llançà com Llançà a ell. Cinquanta anys enrere, les barques, l’inexplorat paisatge, el mar, el poble en si l’havia captivat. Hi arribà un vespre d’estiu de tramuntana i, des de llavors, sempre ha mantingut una relació constant amb el poble. Antany, considerava Llançà un lloc inèdit i privilegiat de la costa, on la forta llevantada o la tramuntana atorgaven al paisatge un especial atractiu. A partir de llavors, el paisatge llançanenc impregnà l’obra d’en Pepe.

La pintura és sensualitat, llenguatge, color i textura, deia en Pepe, el paio que l’any 1969 va fer un viatge a El Toboso, hi va comprar un ase i va fer el camí de tornada a Terrassa damunt d’aquesta bestiola onejant una bandera de la ciutat. El seu afany per promoure l’art, i en especial l’aquarel·la, provocaren que Llançà, Terrassa i Montblanc fossin els seus tres llocs de referència i els convertí en els puntals essencials que sostenien la seva obra. Solia comparar la pintura amb una dona en un sentit metafòric, perquè a l’hora de treballar-la s’havia d’acariciar amb el pinzell de la mateixa manera i amb la mateixa sensibilitat amb què un acariciava una dona. Sempre comentava que s’havia d’acaronar la tela perquè “la tela és com una dona, si la grates massa fort se t’enrabia, hi has de passar el pinzell com hi passaries la mà, quasi sense tocar-la, produint un estremiment”. Una part de la biografia que ens ocupa s’ha argumentat a partir d’anècdotes extretes d’entrevistes a familiars i amics d’en Pepe. Altres entrevistes han servit per aportar dades o fets de persones que en un moment donat de la seva vida van compartir estones amb l’artista. Una altra part de la informació s’ha extret del seu arxiu personal, que guardava al taller del carrer la Creu de Llançà, davant de l’hostal Beri. Innovador com era, li agradava experimentar i deformar per crear defugint del tipisme, del qual mai havia sigut partidari. Enèrgic i contundent en el traç, es deixava guiar cada cop més pel seu extraordinari sentit cromàtic, que percebia com a essencial la intensitat de la llum que irradiava la seva obra. La creativitat era un factor molt important en l’art i una pauta constant en la seva trajectòria artística. La seva obra evolucionava constantment en qualitat, textura i creativitat, i, amb l’edat i l’experiència, la seva creativitat seguia en el punt àlgid.